Música al carrer

Música, circ, dansa, màgia i teatre als carrers d’una ciutat –tot el que es coneix amb el terme genèric anglès busking– necessiten un sistema de normes clares que s’han de seguir estrictament. Per elaborar-ne un, ens podríem guiar pel Buskers’ Code de la ciutat de Londres (http://buskinlondon.com/code), ideat per les autoritats municipals en col·laboració amb artistes, residents i comerciants, i contrastar-lo amb altres textos equivalents per arribar a la versió que millor s’adapti al benestar de tothom.

Londres dóna la benvinguda als artistes, però té una sèrie de restriccions segons el lloc de l’actuació. A molts parcs, places i barris (n’és un exemple The London Borough of Camden) està prohibit tocar al carrer sense permís administratiu (buskinglicence). Una persona que ho faci pot ser arrestada i els seus instruments, confiscats. Als terrenys de propietat privada (no sempre fàcils de distingir dels de propietat pública), per a qualsevol actuació es necessita el permís del propietari. Al districte financer de la City of London les actuacions estan permeses sempre que no s’acceptin diners a canvi.

A Nova York, es requereix permís si s’utilitza equipament d’amplificació de so, però un violinista que toca al carrer sense cap més estri tècnic que el seu violí pot fer-ho en tota legalitat. No és pas el cas de Sant Petersburg, on les autoritats municipals ho consideren activitat emprenedora sense autorització deguda (i naturalment, sense pagar impostos ni taxes), i un acte de competència deslleial als professionals autoritzats. Així, aventurar-se a tocar el violoncel a Sant Petersburg és arriscat: pots ser arrestat i processat judicialment per infracció administrativa, i després de diversos maldecaps acabaràs pagant una multa. Els casos que arriben als jutjats surten a la premsa i aixequen onades d’indignació i rius de tinta dels periodistes, en combinació amb l’eterna nota del comitè de cultura que diu que són problemes fora del seu cercle d’interès. En la realitat del dia a dia, en la majoria dels casos la policia fa un advertiment, i el músic plega sense conseqüències.

A París, RATP organitza audicions per poder tocar al metro. Hi ha barris on es requereix permís per actuar o es prohibeix demanar diners (posar un cartell “necessito diners per al viatge cap a casa” o insistir que els espectadors tirin monedes al barret), però les normes són menys clares. A Montmartre, hi ha música a tothora, i com a turista a mi em sembla molt bonic, però els residents locals tenen fama d’odiar els músics que hi toquen a causa del soroll que han de suportar dia i nit. Prohibir-ho tot provoca un empobriment de la vida cultural i espiritual d’una ciutat: tanmateix, caldria elaborar una sèrie de normes fàcils de seguir perquè tothom pugui gaudir tocant i escoltant música als carrers d’Andorra.