Música en clau d’Andorra

El passat 14 de març es celebraven els trenta anys de l’aprovació de la Constitució del nostre Estat i també en feia trenta de la constitució de la nostra orquestra nacional.

Com és habitual, l’ONCA va oferir un concert per celebrar aquesta diada, i com està fent d’uns anys ençà, ho va fer amb un repertori exclusivament andorrà.

L’aspecte de la platea de l’auditori del Centre de Congressos d’Andorra la Vella feia goig, tot i ser un dia susceptible de fer un puénting d’aquells que fan història; i amb la platea plena i els músics sobre l’escenari, l’Albert Gumí va presentar el que escoltaríem durant la següent hora i escaig: un recull de peces andorranes rescatades de l’oblit a partir d’aquesta tasca que està fent la Fundació ONCA aquests darrers anys, orquestrades per a l’ocasió, i fins i tot un bolero dedicat al passaport andorrà, composat per Jaume Casadevall Costa. Del repertori de la primera part, la gran majoria de peces eren cançons, que van ser interpretades amb molta mestria pel nou talent líric andorrà, la Maria Soler.

La segona part va ser, per a mi, incommensurable. Absolutament fantàstica i emotiva. L’Albert Gumí i l’Albert Villaró van unir esforços per dur a terme una suite andorrana anomenada Un viatge, i a fe de Déu que ho va ser.

Quaranta minuts de música descriptiva al més pur estil hollywoodià, música de cine acompanyant uns textos que caminaven a pas ferm (30.000 anys en 40 minuts) per la història del nostre país, narrats per la Raquel López i l’Oriol Guillem, amb moments de gran emoció. Episodis de la nostra història que agafaven l’èpica necessària gràcies la música que acompanyava la veu dels actors.

Obres com aquesta haurien de quedar enregistrades i les hauria de poder tenir qui volgués a casa, per anar-les recordant i reescoltant de tant en tant. Potser, i ho dic des d’una posició egoista i interessada, aquest punt és el que ens falta, que aquest arxiu sonor que ara no supera la tirania del paper, transcendeixi al medi sonor per poder-ne gaudir sempre que vulguem a casa.

No ho veieu una bona pensada? Que tot aquest material musical rescatat i el nouvingut quedés enregistrat per poder-ne gaudir sempre que volguéssim?

Amb els Hysteriofunk ho vam fer, vam creure que de la fita que va significar el concert dels 25 anys de la banda i els 20 anys de la Jonca n’havia de quedar constància, i ara en tenim un enregistrament que tothom qui vol pot escoltar. El procés és car i treballós, ho sé, però només d’aquesta manera aconseguirem deixar un llegat musical a les noves generacions.

Com ja he dit moltes vegades en aquesta columna, ens hem de valorar més com a país, i hem de valorar els nostres artistes, els nostres creadors, els nostres músics, que el que ve de fora està molt bé, però el que tenim aquí també, i és nostre.

Sigui com sigui enhorabona (i moltes gràcies) a la Fundació ONCA per aquesta tasca de rescatar i produir música en clau d’Andorra.