Està descrit que la nostàlgia és un mecanisme fal·laç i pueril, però més d’un trobarà a faltar aquells escarnis de Ruiz Mateos, que eren grollers però divertits. Per a la gent, clar, que no per a Isabel Preysler i Miguel Boyer: un estiu a Marbella, l’empresari va llogar un xalet al costat del de la parella i va estar tres dies fregint sardines al jardí amb els ventiladors a tota pastilla per fumar els seus veïns. De fons sonava en bucle com un mantra tibetà Hey de Julio Iglesias. Les sardines, val, però la cançó suposava una tortura que deixava Guantánamo i la Inquisició de Tomás de Torquemada al nivell de la sola de sabata. Ruiz Mateos sí que sabia fer-se escoltar. I olorar.
Tot el contrari que els de Hazte Oír. Van enviar un violinista a la seu del PSOE a tocar Nearer, My God, To Thee, el tema que interpreta l’orquestra quan s’enfonsa el Titanic. Es podria traduir per Jo crec en vós, bon Déu. No ho sé Rick, un grapat d’anys de conservatori i de solfeig per acabar tocant a la porta de la seu d’un partit polític. També hi van fer cap uns mariachis amb Rata de dos patas, o El rey. No és la primera vegada que hi ha recitals d’aquest tipus al carrer Ferraz: sembla que la ultradreta espanyola li ha agafat el gust a les ranxeres, tan dúctils i mal·leables que serveixen igual per a una pel·lícula d’Almodóvar i per a un concert de Bad Bunny amb el Grupo Frontera que per a  un assenyalament. 
I és que els partits polítics espanyols tenen seriosos problemes amb la música, especialment la dreta i la ultradreta. Vox va utilitzar en un míting un èxit de Chumbawamba, un grup de filiació anarquista. A la cançó es parla d’algú que beu whisky, vodka, cervesa i sidra, per aquest ordre. Hem de ser comprensius i tolerants amb l’error. Amb l’expulsió d’Ortega Smith i la depuració d’Espinosa de los Monteros del partit ja no deu quedar ningú amb un B2 d’anglès, i això complica la selecció musical. Els treus de Los Meconios i del seu tema estrella Vamos a volver al 36 i es fan un embolic.
A l’esquerra no és que vagin molt millor els minuts musicals i que aquesta crisi que estan patint no l’aixeca ni Rufián amb tres gintònics, però la decisió d’una regidora de l’Ajuntament de Madrid de sortir a l’escenari al ritme de Bad Bunny porta més perill que un mico amb dues pistoles. A l’home li hem agafat simpatia per anar contra Trump i allò del raper i Nueva Yol pot passar, però que soni pels altaveus “te escupo la boca, quiero una puta” mentre la regidora enardeix a les masses exigint més feminisme va quedar una mica estrany. No és la calma abans de la tempesta com a la cançó de The Bats. És el caos.