Música rara (III)

Avui en aquest tercer article sota el mateix títol tractaré el context històric del 1950 i el que es coneix com a música concreta.
Després de la II Guerra Mundial els compositors comencen a buscar noves formes d’expressió musical que trenquen amb el passat en gran mesura. Podem entendre aquest canvi en la música occidental ja que els models de música orquestral i l’òpera estaven molt vinculats a l’opressió de les grans dictadures, per això les obres post II Guerra Mundial van ser extremadament oposades a les obres anteriors. La tecnologia era cada cop més present en els processos creatius i interpretatius i es buscava inspiració en la física i la matemàtica per generar nous estils compositius. Les idees tradicionals d’instrument, intèrpret i fins i tot de què és la música es van replantejar fins a punts mai imaginats.
Entorn al 1950 és el moment en que hi ha aquest punt d’inflexió. Si bé és veritat que trobem exemples anteriors de música amb mitjans electrònics, és en aquest moment històric quan es produeix l’explosió d’aquestes noves formes i podem parlar de dos escoles o enfocaments principals, la música concreta i la música electrònica. El 1942 el director teatral Jacques Copeau funda el Club d’Essai de la RTF, un centre de la resistència a la ràdio francesa que esdevindria el bressol de la música concreta i on Pierre Schaeffer i Pierre Henry es coneixerien. Ells són els principals pioners d’aquest corrent musical i van crear les primeres obres que passarien a ser referents i font d’inspiració per futures generacions com la Simfonia per a un home sol. La música concreta es basava en l’ús de sons enregistrats per la creació sonora i utilitzava principalment la cinta magnètica i el tocadiscs per a la producció i l’execució de les obres. D’aquí se’n destil·len dos idees importants; la primera, que la música pot ser concebuda més enllà dels sons que poden proporcionar els instruments tradicionals basats en el temperament igual, és a dir, la divisió de l’octava en dotze parts iguals i que qualsevol so pot ser utilitzat com a material musical, fet que ens condueix al concepte d’objecte sonor encunyat per Schaeffer i que molt bàsicament diu que l’objecte sonor és una acció acústica i una intenció d’escolta. La segona idea important és que la música pot ser reproduïda sense necessitat d’intèrprets.
Tot això té fortes implicacions i serien nombrosos compositors els que explorarien les possibilitats de la música concreta, com Messiaen amb l’obra Timbres-durées, Varèse amb Déserts o Stockhausen amb Gesang der Jünglinge. Però la influència de Schaeffer i Henry va més enllà, Jean-Michel Jarre va ser alumne de Schaeffer i Fat Boy Slim va ser influït per l’obra d’Henry, però a més podríem dir que recursos tècnics com els samples, que són una mostra d’un so enregistrat àmpliament utilitzat en la música popular, el rock, el hip hop i l’electrònica de ball en certa manera deuen la seva existència a aquests pioners de la música rara.