Música rara (IV)

Primer de tot, bon any a tothom!
Dit això, segueixo amb la sèrie de música rara. 
En el darrer article vaig presentar breument el que es coneix com a música concreta. Avui per contraposició presento el que es coneix com a elektronische musik, o dit d’una altra manera, música electrònica. Però això mereix una explicació perquè a la majoria de lectors en llegir aquest terme segurament els vindrà a la ment la música de ball feta per DJs. Doncs bé, des d’un punt de vista general, el terme música electrònica fa referència a qualsevol música que faci servir mitjans electrònics per a la seva creació, el que comprèn des dels primers instruments electrònics, com ara el telharmonium, passant pels orgues Hammond, els sintetitzadors Mood i les guitarres elèctriques. Ara bé, avui us vull parlar de l’elektronische musik, que té els seus inicis a Alemanya i fa referència a la música electrònica pura acadèmica. En el seu moment va ser una forta revolució i se situava als antípodes de la música concreta, ja que a diferència d’aquesta, que feia servir sons enregistrats per la seva posterior manipulació, l’elektronische musik es basava en la idea de sintetitzar música a partir de senyals produïts electrònicament. Aquesta nova forma de concebre la creació musical té els seus inicis en la tesi de Werner Meyer-Eppler Generació de so electrònic: música electrònica i parla electrònica del 1949. Posteriorment es va crear l’Estudi de Música Electrònica a la seu de l’NWDR, el centre de radiodifusió del nord-est d’Alemanya, després que el mateix Meyer-Eppler, Robert Beyer i Herbert Eimer convencessin el director de l’NWDR de la importància d’un espai així, esdevenint el primer estudi de música electrònica del món. El primer concert de música electrònica el durien a terme Beyer i Eimer el 1951 als cursos d’estiu de Darmstad, però dos anys més tard, a Colònia, es duria a terme el primer concert públic de música electrònica amb obres d’autors com Karlheinz Stockhausen, Herbert Eimert, Karel Goeyvaerts, Henry Pousseur i Paul Gerdinger. Tot i la divergència entre les escoles alemanya i francesa, ben aviat les fronteres es començarien a difuminar i els compositors utilitzarien les tècniques de totes dues escoles per combinar-les en pro de la creació musical. A poc a poc van anar apareixent estudis de recerca sonora arreu del món, Nova York, Tòquio, Utrecht, Varsòvia, Londres, Milà, entre altres, però això ho deixarem per als pròxims articles. 
El que està clar és que en aquella època les institucions públiques i privades donaven suport a les avantguardes musicals i això va permetre no només desenvolupar noves formes de creació musical, sinó desenvolupar tecnologia que influiria durant dècades músics de totes les nacionalitats i estils musicals. Empreses com ara Philips i Sony van contractar músics per treballar amb els productes que desenvolupaven i des dels Beatles fins a Aphex Twin passant per Skylab van beure de les fonts d’aquests pioners.