Música rara (V)

Per als que us incorporeu en aquest article he estat dedicant els anteriors a l’evolució en el pensament musical i el caldo de cultiu que ens condueix a l’aparició de les avantguardes musicals vinculades a l’ús de la tecnologia musical al voltant del 1950. França i Alemanya marquen l’inici de les noves corrents amb les escoles de la música concreta i la música electrònica. Són dos referents clau per a la recerca estètica i pel gran desplegament tècnic que aconsegueixen en els seus estudis, però no hem d’oblidar que en altres països la tecnologia, dita musical, també hi és present i són diversos compositors de la mateixa època, coetanis de Schaeffer i Stockhausen, els que inicien la recerca sonora amb nous mitjans i ben aviat... boom! Apareixen estudis d’electrònica arreu. 
Al Japó el 1951 es crea l’estudi de música electrònica Jikken Kobo, a Tòquio, un espai per produir música experimental utilitzant magnetòfons Sony. Entre els seus fundadors trobem Toru Takemitsu, músic, Shuzo Takiguchi, poeta junt amb altres músics, tots ells recolzats per la companyia Sony, que els permetia l’accés a l’última tecnologia en àudio.
Als EUA, també durant la dècada dels 50, es va fundar el Columbia-Princeton Electronic Music Center. Però també és rellevant per aquella època el Music for Magnetic Tape Project, en el qual participarien músics com Cage, Feldman, Tudor i Wolff, entre altres, i que crearien les primeres obres americanes referents dels nous corrents musicals. A més, es crea un estudi privat a càrrec de Louis i Bebe Barron que ajudarien en la producció de més obres amb l’ús de cintes magnètiques. Per últim cal mencionar l’estudi de música experimental de la Universitat d’Illinois, per on passaria també Cage, entre altres. Una característica important als EUA va ser la forta inversió rebuda tant d’institucions públiques com privades, així com de fundacions com la de Rockefeller, que permetria un ràpid desenvolupament de la tecnologia i la investigació amb els primers sintetitzadors.
A poc a poc anirien apareixent altres laboratoris en conservatoris i centres d’investigació. L’estudi de Ràdio de Ginebra el 1951; l’estudi del consell nacional de la investigació a Ottawa el 1954; l’estudi de música electrònica a la universitat d’Utrecht el 1954; l’estudi de música experimental de Gravesano el 1954; l’estudi de fonografia de la RAI a Milà amb Berio i Maderna al capdavant, el 1955; els laboratoris d’investigació de la Philips a Eindhiven el 1956... Varsòvia, Munich, Estocolm, Brussel·les, Buenos Aires, Toronto, per citar-ne alguns.
Em falta espai per poder citar-los tots, però queda clar que hi ha un moment històric després de la Segona Guerra Mundial en què el món es reinventa. Les possibilitats estilístiques, performatives i tecnològiques s’amplien i s’estableixen les bases del que seria l’inici de la música per ordinador, la música electrònica popular i la recerca sonora amb sintetitzadors.  
Val la pena, doncs, apostar per les avantguardes?