Música rara (VI)
Avui toca un nou article sobre la música més avantguardista de la segona meitat del segle XX, aquella que beu de la tradició de la música culta europea i es desenvolupa en pro d’una nova estètica mitjançant l’ús de la tecnologia musical.
A tall de resum, la tecnologia musical i l’acústica es comencen a desenvolupar amb força a finals del segle XIX i principi del XX, després de les grans guerres apareixen dues escoles que iniciaran aquesta recerca de les noves músiques, la francesa amb la musique concréte, i l’alemanya amb l’elektronischemusik. A partir d’aquest moment els laboratoris o estudis musicals proliferen arreu del món i tota una generació de músics es veurà immersa en aquesta recerca del que he titulat com a música rara.
Així doncs ens trobem davant del naixement de la música electroacústica, un terme molt ampli que serveix per designar diferents tipus de música que requereixen la tecnologia musical per a la seva creació, producció i reproducció. Tenim per exemple la música acusmàtica que prové de l’escola francesa i està composada pensant en l’ús i la distribució d’altaveus en un espai per a la seva presentació
Aquest tipus de música està feta d’enregistraments fixos que són producte de la combinació de sons d’origen acústic o electrònic passats pel sedàs de processos de transformació dels senyals originals. El concepte té els seus orígens en Pitàgores i fa referència a l’escolta sense poder veure la font sonora, per això es pot entendre com una forma d’escolta o com un estil compositiu.
Un altre tipus de música que es pot incloure en la família de l’electroacústica és la música estocàstica, iniciada per Iannis Xenakis, que va encunyar el terme i la qual es basa en l’ús de models matemàtics probabilístics pels seus processos compositius. Aquest tipus de música va influir notablement en el desenvolupament de la música electrònica i la música per ordinador, però això ho deixaré per a un altre article.
Un altre tipus de música que podem incloure en l’arbre genealògic de l’electroacústica és la música aleatòria, que es basa en elements que no estan regulats per pautes establertes. És un tipus de música que trobem en obres instrumentals, per tant, que no necessita expressament la tecnologia musical, però acostuma a utilitzar-la, sobretot amb l’aparició dels ordinadors.
Per acabar, cal fer referència al que es coneix com a música mixta, que és tota aquella música que combina la interpretació d’instruments en viu combinada amb recursos electroacústics, sigui música enregistrada o sigui amb processos d’electrònica en viu que permeten ampliar les possibilitats sonores dels mateixos instruments per ser difosa per mitjà d’altaveus o bé auriculars.
Aquests són alguns dels tipus de música electroacústica, però n’hi ha més, com també més moviments, estudis, instruments, tecnologia i altres elements importants que aniré tractant per donar forma al que ara ja sabeu que anomeno com a música rara, la música electroacústica.