Música rara (VII)

Seguim amb un nou article sota aquest títol, avui per parlar-vos amb més detall de la tecnologia que ha acompanyat la música electroacústica des de l’inici fins a l’actualitat.

Com alguns de vosaltres sabreu si heu llegit els articles anteriors, la música electroacústica té els seus orígens a mitjans del segle vint, tot i això els primers instruments elèctrics daten de mitjans del segle XVIII, com el Denis d’or, i des de llavors se n’han creat més i millors. Aquests tipus d’instruments sovint s’han basat en el teclat del piano per permetre a l’intèrpret produir els sons, el que comporta una relació directa amb el sistema equitemperat de dotze semitons per dividir l’octava, és a dir, set tecles blanques i cinc negres. Però també hi ha instruments com el theremin que permeten produir sons en tot el rang audible humà, és a dir, tots aquells sons que es troben entre les tecles blanques i negres, així com els de les tecles del piano.

Evidentment la recerca musical d’avantguarda també ha volgut anar més enllà del temperament igual i s’han buscat diferents aproximacions a l’altura, per exemple amb noves escales amb intervals totalment diferents dels que estem acostumats en la música tonal, però també s’ha fet una gran recerca per augmentar les possibilitats tímbriques, de durada, intensitat i espai, el que són al cap i a la fi les característiques de la música i del so en si mateix. En aquesta recerca s’han utilitzat diferents aparells i suports que han ajudat a augmentar la paleta sonora amb la qual treballem els músics, com ara la cinta magnètica, però també els ordinadors, que han permès treballar amb sons reals enregistrats i posteriorment processats.

I això m’obliga a parlar de la microfonia, que és l’eina que ens permet convertir les diferències de pressió en l’aire que provoca el so en diferències de voltatge que podem utilitzar. Però també s’han desenvolupat altres formes de generació de material sonor mitjançant elements no acústics, en l’àmbit analògic amb l’ús de variacions de voltatge en circuits complexos connectats a uns altaveus han permès l’aparició dels sintetitzadors; en l’àmbit digital amb l’ús de programes d’ordinador podem emular i ampliar enormement aquestes primeres formes de síntesi sonora analògica així com treballar amb tècniques de composició per ordinador.

Però no puc deixar de mencionar els altaveus, ja que gràcies a ells no només podem obtenir rangs d’intensitat més elevats, sinó que a més ens permeten treballar la distribució del so en l’espai com mai s’havia fet anteriorment.

Tota aquesta tecnologia no només està lligada a la música electroacústica, sinó que és imprescindible per a la indústria musical actual.  El que és important entendre és que al cap i a la fi tots aquests recursos no són un fi en si mateixos, sinó un mitjà per donar ales a la creativitat i per ampliar les possibilitats expressives dels recursos tradicionals gràcies a una tecnologia que cada cop s’ha anat fent més precisa, econòmica i lleugera.