Músiques divines

Si no ho recordo malament, Jorge Luis Borges va dir una vegada que s’emportaria una suite per a violoncel de Bach, potser la 3a. Jo, si només en pogués agafar una, crec que seria la 1a. I si em demanessin quin moviment de música instrumental m’enduria a una illa deserta i tingués la sort de poder triar la quantitat de peces d’autors que, a condició que havia de qualificar-les amb tres paraules i cabessin a l’espai d’aquesta columna, elegiria el despertar il·lusionat de l’Adagio del Concert per a piano i orquestra en Fa, de George Gershwin; la calma lenta del Largo de la Sonata per a violoncel i baix continu n. 1, d’Antonio Vivaldi; les onades persistents de l’Adagio del Concert per a oboè, corda i continu, de Benedetto Marcello; la nostàlgia absoluta de la Xacona per a orquestra de corda en sol m, de Henry Purcell; la tendresa amorosa de l’Adagio de la Sonata per a piano n. 38, de Wolfgang Amadeus Mozart; la llum enlluernadora de Misfit Blues, de la Suite Thursday, de Duke Ellington i Billy Strayhorn; les llàgrimes vessades de Les pleurs, de M. de Sainte-Colombe; els núvols blancs de Le badinage, de Marin Marais; el misteri inquietant del Largo de la Partita per a violí, de Witold Lutosławski; l’encant exòtic d’Oriental, de la Suite española, d’Isaac Albéniz; el batec universal del n. 144 de Mikrokosmos, de Béla Bartók; la delicadesa sensual de l’Adagio del Concert per a piano, op. 19, de Ludwig van Beethoven; l’abraçada infinita de Sentimentale, de la Suite for Flute and Jazz Piano, de Claude Bolling; els colors primaris de l’Allegro del Concert per a clavecí, Wq 23, de Carl Philipp Emanuel Bach; el temps expandit de l’Estudi, op. 10 n. 3, de Frédéric Chopin; el plovisqueig dispers de Secret, d’Impressions íntimes, de Frederic Mompou; la sorra fina del Soave del Concert per a oboè d’amore, corda i continu en La, de Georg Philipp Telemann; el jardí florit d’Introduction et allegro per arpa, flauta, clarinet i quartet de corda, de Maurice Ravel, el bes apassionat de l’Impromptu, op. 90 n. 3, de Franz Schubert; la brisa tèbia de l’Adagio del Concert per a piano i orquestra, op. 16, d’Edvard Grieg; el cel estantís de Clair de lune, de la Suite Bergamasque, de Claude Debussy; el coixí tou de la 2a de les Peces per a violoncel i piano de 1899, d’Anton Webern; el somieig trist del Nocturn del Quartet n. 2, d’Alexander Borodin; l’horitzó litúrgic de l’Adagio de les Diversions per a piano i orquestra, op. 21, de Benjamin Britten; l’aire fresc de l’Adagio sostenuto del Quartet de corda, op. 76 n. 1, de Franz Joseph Haydn; l’ensopiment plàcid de l’Adagio del Quintet de corda, op. 111, de Johannes Brahms; la nit densa de l’Aria II del Concert per a violí en Re, d’Igor Stravinsky, el sentiment dolcíssim del Liebestraum n. 3, de Franz Liszt i el somni blau de l’Aria de la Suite orquestral n. 3, de Bach.

Poemes sonors. Silencis sublims. Músiques divines.