'My Funny Valentine'

Aquest pensament fora de la caixa ens pot fer acceptar que no som el nostre cos, ni la nostra cara, ni el nostre físic. Ni tan sols som el nostre nom, ni la nostra edat, ni el que fem. Acceptar que hi ha més elements únics i intransferibles, que identifiquen i donen exclusivitat a la nostra personalitat, als nostres actes i a la visió que poguem tenir dels fets, de les coses i de les persones, és transcendent.

El debat de permetre el rebuig pel fet d’ésser subjectivament lleig, intel·lectualment limitat o amb pensaments diferents, o per que simplement de tant en tant sortim amb estirabots o fora de la fal·làcia del considerat políticament correcte, ha de ponderar-se amb més elements dins l’equació. Com per exemple acceptar les habilitats per ésser alhora creatiu, per fer riure, les habilitats per compartir, per respectar els altres, o les habilitats de pensar en el que semblaria impossible tot esborrant els obstacles auto-imposats o imposats per tercers, ja sigui per inseguretat, per por o per orgull.

Dins aquest debat també caldria donar prou respir a l’hemisferi del cervell dedicat al pensament purament abstracte, per simplement potenciar les capacitats de ments curioses i creatives, buscant interpretacions quan les respostes per defecte han perdut efectivitat i de pas, entendre que no cal ésser esclaus dels pensaments que ens facin perdre l’oremus del que implica acceptar la visió transcendent de tots els significats possibles del que observem. I us preguntareu que té a veure tot això amb el títol d’aquest article. Avui és Sant Valentí, i podem exemplificar-ho amb la peça musical My Funny Valentine, prou coneguda dins els estàndards del jazz, versionada centenars de vegades per artistes com Chet Baker, Frank Sinatra, Bill Evans, Miles Davis, Ella Fitzgerald, Sarah Vaughan entre d’altres. Musicalment, és reptadora en la seva execució si observem l’estructura harmònica canalitzada a través d’una seqüència inusual d’acords majors i menors que vinculen la dualitat de sentiments que transmet. Sense obviar cadascuna de les diferents versions que s’han anat enregistrant durant els anys. En contrapartida, té una captivant línia melòdica, prou atractiva per als cantants per la força de l’ambigüetat de les seves lletres.

Unes lletres amb un alt component simbòlic, podent ésser interpretades per tenir sentits ben diferents, amb un profund missatge subliminal al llindar de la total subjectivitat que es distancia clarament de les típiques i òbvies declaracions d’amor simplistes, per no dir masclistes. Un missatge que trenca el paradigma proposant un model semiòtic en contra de la forma tradicional del que esperaríem entendre, del políticament correcte. Un missatge que sacseja positivament el pensament fora de la caixa per donar vida a les ments curioses i creatives, amb el transcendent objectiu de trobar les interpretacions acceptant tots els significats possibles.

El que fa realment interessant la lletra d’aquesta peça musical és precisament activar la dualitat d’aproximacions semàntiques envers l’oient, aquestes giravoltes de pensaments, aquesta simbiosi entre el que semblaria interpretar-se com alegre i d’altra banda, el que semblaria interpretar-se com desagradable. Una exclamació dient que encara que no hi hagi atractiu, un físic desafortunat, no hi hagi la intel·ligència o es surti amb estirabots… us fa riure i se us accepta tal com sou, i no cal que canvieu. A la fi, paradoxalment no deixa de ser una lletra que plasma la idea d’un home que es considera lleig i que imagina com pensen les dones dels homes, i per tant essencialment parla d’un amor imaginari.

Sortiu del paradigma i feu que cada dia sigui el vostre dia de Sant Valentí.

Perdoneu pel títol en anglès, la política lingüística s’ha de respectar, però avui no tenia més remei.