Les Conclusions 2025 del Comitè Europeu de Drets Socials del Consell d’Europa tornen a situar Andorra davant d’un mirall incòmode però necessari. Un mirall que reflecteix mancances persistents en drets laborals, en salut i seguretat en el treball i en la protecció efectiva de les persones treballadores, especialment en un context laboral que ha evolucionat molt més ràpid que el nostre marc normatiu i, sobretot, que la seva aplicació real.
No es tracta d’un advertiment puntual ni anecdòtic. El Comitè constata fins a sis situacions de no conformitat amb la Carta Social Europea revisada, un tractat internacional que Andorra va ratificar voluntàriament l’any 2004 i que forma part dels compromisos jurídics que l’Estat s’ha imposat a si mateix. Entre les conclusions més greus hi ha la constatació que el personal del sector de la salut i dels serveis socials pot arribar a treballar més de 60 hores setmanals –i fins a 72 hores en determinats supòsits– sense que s’acreditin mesures suficients de protecció de la salut i la seguretat. Aquesta realitat no només s’allunya dels estàndards europeus, sinó que entra en tensió directa amb els principis que proclama la nostra pròpia legislació en matèria de jornada, descans i prevenció de riscos laborals.
Igualment preocupant és la manca de polítiques nacionals específiques en relació amb els riscos psicosocials i els riscos nous i emergents vinculats a l’economia de plataformes i al teletreball. El Comitè és clar: no n’hi ha prou amb disposar d’un marc legal general si no s’acrediten estratègies concretes, mesures preventives, formació, dades i mecanismes de seguiment. L’estrès, la hiperconnectivitat, l’aïllament o la desconnexió digital no són conceptes abstractes; formen part del dia a dia de moltes persones treballadores. Quan aquests riscos no es prevenen ni es regulen adequadament, el problema deixa de ser només una observació externa i esdevé una qüestió de compliment efectiu de les normes que nosaltres mateixos hem aprovat.
Aquestes conclusions posen en evidència una realitat incòmoda: sovint, les mancances estructurals són conegudes, debatudes i fins i tot assumides a nivell intern, però no generen els canvis necessaris fins que una instància externa les assenyala de manera formal. No és que Europa ens descobreixi problemes desconeguts; és que el seu mirall ens obliga a mirar allò que preferim ajornar.
Aquest patró no és aliè a la nostra trajectòria recent. En diversos àmbits socials i laborals, les alertes provinents del teixit social i professional han conviscut durant anys amb una resposta institucional insuficient. En el camp de la igualtat entre dones i homes, per exemple, s’han impulsat reformes legals i projectes normatius rellevants, però els avenços continuen sent parcials, lents i d’aplicació progressiva, com ho demostra el debat encara obert sobre l’equiparació real dels permisos de maternitat i paternitat. Aquest fet evidencia que el reconeixement normatiu, per si sol, no garanteix resultats efectius si no va acompanyat de voluntat política i d’una aplicació decidida.
El problema, doncs, no és que Europa ens observi –ho fa des de fa anys, amb o sense Acord d’associació, per molt que alguns ho utilitzin com a coartada– ni que avali el compliment dels tractats que hem ratificat lliurement. El problema és que necessitem aquesta mirada externa per activar allò que hauria de néixer de la responsabilitat política interna. Mentrestant, hi ha persones que continuen assumint jornades excessives, riscos psicosocials no avaluats i una protecció legal insuficient, malgrat que el nostre ordenament jurídic proclama justament el contrari.
Complir la Carta Social Europea no és una qüestió de formalitat internacional ni de prestigi exterior. És una qüestió de coherència amb el model social que volem defensar com a país i amb les lleis que nosaltres mateixos hem aprovat. Per això, des del Grup Socialdemòcrata continuarem exigint que aquestes conclusions no quedin en un calaix fins al proper informe, sinó que es tradueixin en reformes reals, calendaritzades i amb diàleg social efectiu. Perquè els drets socials no haurien de dependre de qui ens posa el mirall davant, sinó de la voluntat –i la responsabilitat– de mirar-nos-hi de veritat.