Nadal

Permeteu-me avui que us parli de la Nit de Nadal, que a casa nostra, com arreu, era tradicional i molt familiar. Per Pasqua i per Nadal cada ovella al Seu corral, que resa aquell vell refrany i al nostre racó de món es complia a la perfecció. No és fins ben entrat el segle XX que entra el costum a casa nostra de muntar el pessebre, sent els encarregats els més petits de la casa que amb la supervisió dels padrins que els ajudaven (amb més il·lusió encara!) per tal que les figuretes del Naixement anessin on tocava i tot ensenyat-los també alguna Nadala, que ells havien après a la seva vegada dels seus padrins. La posobra de Nadal, mentre les campanes de totes les parròquies havien repicat joioses anunciant el Naixement de Jesus, a les cases, havent sopat alguna cosa lleugera, la família aplegada vora la llar de foc ben encesa, feia cagar el Tió als més menuts i normalment cantaven en família el Parenostre del Tió, que diu així: “Pare nostre del Tió/Santa Nit que Déu mos do/ festes festoses, dones curoses, torrons de pinyols/caga Tió”,  mentre picaven amb totes les seves forces. A Andorra i Sant Julià cantaven la clàssica cantarella que encara avui en dia es canta. A principis del segle passat, i com a curiositat, el Tió es feia cagar la tarda del dia de Reis en moltes llars de la zona nord del país. El Tió cagava alguna llaminadura o caramelet i si es tenia sort una unça de xocolata! o alguna taronja o mandarina, que encara que avui en dia ens sembli simple, era tota una delícia per a aquells temps. Una vegada que el Tió estava ben eixut el seu cos acababa al foc, el feien cremar durant tota la nit i les seves cendres eren guardades amb gran reverència sota de la biga central del cap de casa, ja que els nostres ancestres creien que protegia la casa contra els llamps. Aquestes cendres eren substituïdes cada any i la cendra vella era posada a les arrels d’algun arbre o planta que necessités curació per tal de guarir-lo. 

A diferència d’arreu del país, a Encamp la Missa del Gall era a trenc d’alba, i no a les 12 de la nit com encara avui en dia es fa. En alguna casa tenien la creença que la Mare de Déu aniria a escalfar els bolquers del Nen Jesús i les brases del Tió eren doblement màgiques. “Ai si tinguéssim la sort que vingués la Mare de Déu mentre som a missa a escalfar els bolquers del Nen Jesús, deixem-los-hi una bona brasa”, em relatava emocionat un veí de la Mosquera que li havia explicat la seva padrina materna. Durant la missa els homes, al cor de l’església, feien sonar els galls (xiulets fets amb una mena de cantiret d’aigua) que sonaven al moment de l’Adoració al Nen Jesús, complementant aquest guirigall també es cantaven cançons tradicionals (a cada parròquia eren diferents) i inclús en algun poble es gronxava un banc vell per tal d’imitar el so del bressol del Nen Jesús. En sortir de missa, el jovent de totes les parròquies tenia encès un bon foc on convidaven tothom a escalfar-se. L’endemà, dia de Nadal, es feia el gran menjar de l’any, plegats, tota la família al voltant de la taula, els petits recollien dels més grans les tradicions, la història familiar i les lliçons que els servirien al llarg de la vida. Si tenien sort i aquell any feia bo (eren pocs) es ballava a la Plaça al costat d’una foguera al ritme d’un acordió, si no, es feia a les cases, on els veïns portaven una mica d’anís, ratassia o algun altre licor acompanyat d’una mica de coca o algun trosset de torró d’atmetlla d’Agramunt que feien pujar de la Seu especialment per a aquelles dates. Bon Nadal!