Nadal, consum i obsolescència
L’obsolescència és l’envelliment prematur d’un objecte tecnològic, i si aquest desús es programa augura, de ben segur, una llarga vida a la societat de consum!
El juny del 1901, el fabricant francès Adolphe Chaillet, propietari de la Shelby Electric Company i rival de Thomas Edison, va oferir als bombers de Livermore, a Califòrnia, una bombeta per il·luminar de manera permanent, dia i nit, la caserna. Doncs bé, dita bombeta no solament no s’ha fos mai, sinó que fa 117 anys i mig que roman encesa, amb només dos o tres petites interrupcions degudes als trasllats de la caserna!
Dita bombeta és famosíssima, el 2010 va entrar al llibre Guinness i des de fa uns anys està vigilada de manera permanent per dues càmeres web (http://www.centennialbulb.org/cam.htm) que permeten que qualsevol pugui veure-la i admirar-la de qualsevol indret del món i a qualsevol hora. Nombrosos científics l’han estudiada i l’han comparat amb altres bombetes de la mateixa sèrie i afirmem que aquesta té un filament vuit vegades més gruixut que el d’una bombeta actual amb un material semiconductor.
És més, als EUA hi ha almenys altres tres bombetes centenàries (o gairebé) que continuen enceses. Una, al Museu Stockyards de Forth Worth, a Texas, que funciona des del 1908; una altra, a Nova York, a la botiga de subministraments Gasnik, encesa des del 1912; i una tercera, a la caserna de bombers de Mangum, a Oklahoma, que està encesa des del 1926. El que és cert és que aquestes bombetes proven que l’obsolescència programada és un fet indiscutible.
D’ençà de la revolució tecnològica hi ha un oceà entre els inventors, que tenien com a objectiu innovar i crear objectes que duressin per a tota la vida, i els fabricants, que tenen com a objectiu fabricar un producte amb una durada limitada per així vendre’n grans volums, afegir-hi peces de recanvi, generar necessitats i fomentar el consum. Ja el 1924 els fabricants de bombetes als EUA van signar un acord que establia la durada màxima dels focus a 1.000 hores. 96 anys més tard dit acord segueix vigent i la durada màxima de la majoria de bombetes segueix essent de 1.000 hores.
Programar l’obsolescència, crear noves necessitats, augmentar el preu de les peces de recanvi, de manera que surti més a compte comprar un nou objecte. Aquests són alguns dels dogmes que els actors econòmics han dissenyat per incitar al consum. Quan penso que les primeres mitges de niló creades els anys 1920 eren tot terreny i que ara a la mínima que et descuides et fas una carrera! Per no parlar de les impressores, que tenen una vida de tres anys, i com que sovint el tòner és més car que la pròpia màquina, la temptació de tirar la vella i canviar-la per una de nova és molt gran. Les neveres, les rentadores, els aspiradors o altres electrodomèstics i aparells electrònics dels anys 1950 o 1960 eren quasi per a tota la vida i tenien una utilitat prevista de més de trenta anys. Les d’ara tenen una garantia màxima de sis. Però la palma de l’obsolescència programada se l’enduen els mòbils, els anomenats smartphones. Cal reconèixer que tenir més de tres anys el mateix mòbil funcionant i plenament operatiu és una proesa, i això malgrat les multes que grans marques com Apple o Samsung han hagut de pagar per aquestes pràctiques abusives de mort prematura i programada dels objectes que fabricaven.
Som a les portes de Nadal i amb la fal·lera consumidora que produeix ens hauríem de plantejar si cal renovar tan sovint els objectes que posseïm o si cal que correm darrere del darrer objecte d’alta tecnologia que se’ns presenta. És veritat que l’obsolescència pot aportar innovació, creixement econòmic i millorar el benestar del consumidor, però no podem obviar, tenint en compte la societat de consum en la qual vivim, que també genera càrregues econòmiques i costos socials i malmet el medi ambient, ja que són objectes que no són fàcils de reciclar.
Per la part que em toca, aprofitaré uns dies assenyalats com el Nadal per a repensar un model de vida més sostenible.
Versió per a imprimir