Per Nadal, festival

Els qui hem estat beneïts amb la paternitat la gaudim al màxim, cada dia, tot i que hi ha un moment del calendari, la setmana prèvia a la pausa nadalenca, quan les coses es torcen i podem arribar a maleir la nostra fertilitat. Aquestes jornades de compte enrere estan tan atapeïdes de demostracions esportives, recitals de música, cantates i funcions de Nadal, que l’única manera que la canalla aguanti el ritme és substituir el Cola Cao de l’esmorzar per amfetamines.

Enguany, després de superar la prèvia amb més voluntat que fortuna, el gran desafiament va venir de la mà del festival de Nadal de l’escola dels nens. Per experiència, sabíem que era gairebé impossible trobar-hi lloc, per més que hi anéssim ben d’hora. Per exemple, hi va haver uns pares que per assegurar-s’hi un lloc van guardar torn tota la nit al ras, com si esperessin per a un concert de Bruce Springsteen, i no van tenir seient –tampoc haurien pogut aprofitar-lo, perquè les hores a la intempèrie els va provocar una pulmonia que els va tenir tot el Nadal hospitalitzats. Nosaltres comptàvem amb ajut professional: vam enviar els avis. Ell, amb el seu taca-taca antitanc, i un camp energètic que desintegra qualsevol vehicle que se li apropi, tenia com a missió ajudar la iaia a creuar el carrer sana i estàlvia. Un cop al col·le ella desplegaria la seva tècnica mil·lenària, el cop de colze a la tercera intercostal que talla la respiració, per colar-se a la cua. Tot per no res: un cop a dins algú havia reservat amb desenes de jaquetes tot l’aforament de la sala, per a la resta de la família, i vam passar l’estona drets. Just començar la funció els de P5 van patir una crisi nerviosa a causa del bombardeig de flaixos dels milers de mòbils que immortalitzaven l’esdeveniment. Era impossible gravar res sense que hi sortís alguna part del cos dels assistents, i una mare va idear un sistema de politges per mantenir-se suspesa del sostre de la sala d’actes. Va aguantar allà dalt fins que un papà envejós (el fill del qual sortia de perfil tota l’estona, i parlava només un minutet, menys que el repel·lent de la classe, perquè la mestra, la molt pècora, té preferències) li va fotre tisorada a l’invent i la matriarca voladora va quedar feta un cromo a terra.

Els pares de 1r van obrir la capsa dels trons dient que la coreografia de 2n era una merda, i els de 4t van afegir que la Caputxeta Vermella 2.0 de 5è feia cagar. A partir d’aquell punt, la resta d’actuacions es va anar succeint, però ja ningú n’estava al cas. En uns segons la cosa va esclatar i va acabar desembocant en una amanida d’hòsties: cada plantofada va ressonar al ritme nadalenc del quartet de corda dels de 6è, que amenitzava la cloenda de la vetllada.