Fidels a la tradició, un any més hem recuperat del fons de l’armari la solidaritat. Resulta molt adequada per a aquestes dates. Mai passa de moda. Ja força dies abans de Nadal es torna a imposar amb força. I què voleu que us digui, no tenim prou valor per passar d’ella. De fet, quan desembarca, desembarca a bombo i plateret. Maratons solidàries, recaptes d’aliments solidaris, donatius solidaris a entitats, regals solidaris a infants desafavorits, trucades solidàries amb aquells que ho passen malament... Tothom es fa acompanyar per la solidaritat. Els carrers es vesteixen de solidaritat. I també les botigues, i les empreses. La volem al costat, ben a prop, i per això no ens ve d’aquí donar quatre rals a qui més ho necessita (perquè hi ha gent que ho necessita més que nosaltres). I amb aquesta acció ens sentim feliços i en pau amb nosaltres. D’una banda, per aquell acte tan digne que acabem d’acomplir (ens mirem i ens veiem tot escalf). De l’altra... perquè ens sentim amb la satisfacció de no veure’ns els perdedors de la tribu (alguns, pobres fracassats, estan pitjor que jo). I després d’aquells eurets tan ben invertits, d’aquell paquet de llet de marca blanca que alguns celebraran, d’aquell peluix que arrencarà el somriure d’un infant, recollim la solidaritat per tornar-la a l’armari fins a la pròxima temporada. Així garantirem que aquesta solidaritat tan matusserament tunejada es conserva a mercè del nostre jo. I potser Nadal rere Nadal l’anirem traient i posant a l’armari sense descobrir que d’això se’n diu caritat, aquella acció que només suposa un benefici per al qui la concedeix.
