Dimarts 1. Un metge antipàtic i apàtic. Parla tan fluix que la pacient, ja gran, no entén res. Només mira l’ordinador, llegeix els tecnicismes de l’analítica i recepta la pastilla que toca. Cara B.
Dimarts 2. Un metge amable, parla mirant la pacient, amb bon humor. Explica amb paraules entenedores què passa, per què, i prescriu un tractament. Cara A.
Última parada amb el taxi col·lectiu, puja una noia amb cadira de rodes, li costa moltíssim moure’s, la seva mare i el taxista l’ajuden sense perdre el somriure. Miro el cartell a l’exterior, estem davant d’un centre dedicat a l’esclerosi múltiple. Merda!
Encara dimarts 2. Nadia Ghulam, educadora social i escriptora afganesa que va ser analfabeta fins als 16 anys com remarca, és a la Seu fent xerrades. Va tornar el setembre dels camps de refugiats de Grècia i, després d’un temps de silenci a casa seva, ara torna a parlar als escolars. Fa uns dies va omplir d’adolescents el CCCB amb Mònica Bernabé, igual que la primavera passada va ser a Andorra convidada per la CNAU i també per Cooperand.
Ghulam ha necessitat, diu, un octubre de repòs després de veure camps com el de Lesbos, que ella anomena directament “de concentració”, perquè ha reviscut la seva experiència com a refugiada entre Afganistan i Pakistan. “Passar gana no és no tenir menjar, sinó que és no tenir esperança de tornar a menjar”, defineix. Es mostra molt crítica amb grans organismes com l’ACNUR. Va veure sacs com els que rebia de petita. “Si reps un sac de farina quan tens molta gana què fas? Te la menges? La farina no passa per aquí!” diu mentre s’assenyala el coll. Cara B.
Nadia Ghulam podria vendre molt de dramatisme i victimisme, però no ho fa. El seu relat no té eufemismes, és realista, dur i duríssim, però també hi ha la humanitat, l’emoció, l’humor i l’experiència de les coses petites. Explica la seva història a El secret del meu turbant, on detalla com, amb el pare embogit després de la mort del germà gran, el valuós, es va vestir de noi per poder sortir a treballar i mantenir la família en un món governat pels talibans. “Cada dia de la meva vida podria ser una novel·la”, diu. A La primera estrella del vespre recupera el record de les dones de la família i a Contes que em van curar recull els relats de la mare, aquella omnipresència dolça en el seu discurs.
Parla de talibans, però també d’“àngels”, els seus pares catalans, que la van acollir quan tenia 21 anys i estava operada a l’Hospital Clínic, encara de les ferides causades per la bomba que va caure a casa seva quan tenia 8 anys. Els pessiga, diu, sovint, per veure si són de veritat. Cara A. Súper A.
Ha creat l’associació Ponts per la pau per ajudar nens afganesos a estudiar, “però només els que treballin, els vagus no”, diu amb aquell accent de Badalona. I riu. Cara A i cara B, a estones, que deu ser com va la vida.