Tot s’acaba. Si té final és un altre tema, però tot s’acaba i aquesta que comences a llegir, amable i únic lector, és la tercera i última columna d’aquest mes, la darrera que dedico al naixement d’una república. A partir de novembre escriuré sobre la mort de les paraules. Per si hi havia algú que encara podia dir que no se n’havia adonat, “el reino es uno” i només hi ha un govern, el de la “nación”, perquè al “reino” hi ha una sola “nación”. Si n’hi ha una de sola no es pot dividir i tots els altres governs que hi ha al “reino”, institucions diverses, funcionariat variat, policies amb altres uniformes, noms, sous i fins i tot llengües, són només concessions. Aquesta paraula implica subordinació, és a dir, que l’oració que es diu subordinada depèn de la principal. Punt final. Que t’ho creguis o que confonguis concessió amb dret adquirit i d’aquí la teva llei amb la llei de la “nación” és el problema de la part subordinada, evidentment, i no pas del nucli de l’oració principal, que no pensa mai que el que fa sigui incorrecte perquè en el fons i en la forma té un gran cor i permet per la seva gràcia i voler que la subordinada adquireixi un estatut, tingui un verb i un subjecte, i no es quedi només en un sintagma qualsevol, d’aquells que es fan servir i s’esborren quan ja cansen. No caldria esmentar que en cap moment li ha passat pel cap, a la principal, de canviar la relació sintàctica i passar-se a la coordinació. Error. Visca la subordinació, exclama la principal. Tu, subordinat, allí, i jo, principal, aquí, que l’únic que importa és el resultat final, l’oració, l’única, que tu formes perquè estàs subordinat a mi. La resta, intoxicacions per consum de productes alimentaris en mal estat. Cagarrines. Ves al metge. Dieta i si cal una bona purga. El paper de vàter te’l pagues tu i que tot quedi ben net i polit. Com pots comprovar, amable i únic lector, parlo per mi sol, que el nom és singular i la foto, solitària i de perfil. No represento ningú i per no tenir ja no em queda ni passat, que es veu que els quinze anys que vaig dedicar a la docència van ser un frau i només vaig adoctrinar criatures que al seu torn n’han parit d’altres que ara omplen els carrers, del tot adoctrinades. Tampoc em representa ningú, que per no tenir ja no tinc comunitat, que els que em podrien representar han estat invalidats. Per tant, “desert d’amics de béns i de senyor, en estrany lloc i en estranya contrada” podria ser que un dia m’atorguessin drets polítics per poder formar part d’una altra comunitat, que de moment no ho han fet ni ho volen fer ni diuen que ho hagin de fer ni tot el contrari, que deu ser això fer l’andorrà. Doncs bé, arribats aquí i per enfilar el final, ja només em queda una solució. Parlaré amb el meu advocat, i ja que no en tinc, espero que el Col·legi d’Advocats tingui un servei d’assistència de guàrdia gratuït per a casos excepcionals i em respongui els dubtes que em provoca la voluntat de poder viure sense passaport, que no l’he perdut ni me l’han robat, simplement que aquest que em van donar no em serveix, perquè si no tinc ni passat ni comunitat per què el vull. També podria ser que n’estrenés un, nou de trinca, que la història no està escrita.
