En observar la natura morta o els bodegons en l’art ens adonem de la impermanència de les coses, de nosaltres mateixos. No vull que sigui un escrit melancòlic, però sí que li vull donar el toc de gràcia el qual neix de la història de l’art.
De bodegons en veiem molts a la nostra vida diària. Ja sigui a casa els pares, els avis o millor encara, al típic restaurant de pagès. M’agrada la natura morta perquè retracta molt bé la fugacitat de la vida. Imagina’t un bodegó amb una copeta de vi, el raïm al costat, una poma a mig pelar i fulles de tardor espargides per tota la taula caigudes d’un gerro de vidre on hi ha més flors seques a punt de caure. No et sembla transitori tot plegat? Qui s’hi ha assegut a aquella taula? Per què el raïm té aquest color translúcid que contrasta amb les tonalitats més fosques? Em meravella aquesta contemplació tan efímera, tan atrevida, tan impermeable, sense por al pas del temps. A la poma poc li falta per al podriment, els cucs sembla que es preparen per al seu banquet. Passaria el mateix amb les estacions de l’any, la nostra edat, les emocions, tot ocorre i tot passa, tot té una raó.
El que vull fer en aquest escrit és un acte de visualització subjectiva. Les paraules de vegades es queden curtes per tot el que volem dir. Imagines una escena increïble a la teva ment, però en explicar-ho en paraules, no saps fer-ho amb la precisió en què t’ho has imaginat perquè el llenguatge no arriba a definir-ho en tota la seva magnitud. El llenguatge és limitat i moltes vegades volem descriure quelcom, però no podem expressar la grandiloqüència que per a la nostra ment ha significat i l’art tracta d’això. L’art se sent més que una altra cosa i es pot expressar de qualsevol manera, però el llenguatge el limita i etiqueta i l’art no entén de limitacions i etiquetes. L’art és art!, i només té tres lletres –i que n’és de gran el seu significat, si és que significa el tot o el res absolut.
L’art, subjectiu, et permet no deixar de crear mai perquè som inesgotables i sempre tenim idees, tots estem carregats de sentit o no i en l’art podem mostrar les nostres subtileses.
La natura morta retrata la realitat més efímera de totes, tots estem de pas, som un moment, un ball, una cançó i l’art és precisament una idea fugaç, que neix per morir, com nosaltres, al cap i a la fi, per això mentre estem vius hem de gaudir tant de l’art com per l’art i no deixar de crear perquè tots som creadors d’art. La natura morta és el banquet ben parit que has gaudit amb la família i els amics i el desordre que queda a la taula, quan ja heu acabat, això és precisament el que queda i el que marxa. Perquè en aquella taula queden les converses atrapades en cada aliment a punt de la descomposició i potser el que transmuta és aquell objecte ple de l’energia establerta en aquell àpat.
