Imagineu un llibre forjat per un novel·lista prestigiós i un dibuixant-poeta de no menys anomenada. Dos herois del segle XX: John Updike i Edward Gorey. Posem que es titulés Els dotze horrors del Nadal i que plantegés de manera directa, crítica i divertida tot allò que algun cop hem pensat (i fins i tot comentat durant algun sopar familiar després de tres gotets de vi) sobre aquella fantàstica època de l’any en què tots hem de ser obligatòriament feliços i estimar-nos els uns als altres de manera exagerada i universal, per decret. Penseu en un llibret en què es parlés de ficcions amb humor. Precisament de les ficcions que es troben de l’altre cantó del punt de vista més clixé de la celebració: la genuflexió davant d’un mercantilisme que ens mena a comprar cada cop més, la ceguesa programada per servir una ideologia del plaer superficial i efímer, etcètera.

L’estructura de l’artefacte-llibre no planteja cap problema: dotze peces satíriques en forma de vinyeta, totes fàcils d’empassar (igual que les píndoles que es prescriuen per aplacar les nàusees o la cremor de cor que ens sobrevenen després d’haver ingerit quantitats industrials de menges nadalenques). I en cadascuna d’aquestes petites vinyetes, els maquiavèl·lics autors plantegen una pregunta retòrica. O més d’una. Tot i que s’assemblen més a les antigues bombes de rellotgeria.
Per exemple (primera vinyeta, Santa Claus: l’home): “Barba de niló expansiva, brillantor ocular artificiosa, vestit vermell barat, estranya olor ratassíaca quan te li asseus a la falda. Si és un peix tan gros, ¿per què cobra l’atur durant onze mesos l’any?” O una altra mostra, extreta de Santa Claus: el concepte: “¿Per què hauria de voler algú mitjanament normal viure al pol nord sobre un grapat de plaques de gel oscil·lants? ¿O quedar-se despert tota la nit volant pel cel mentre distribueix regals a nens que discutiblement se’ls mereixen?”
S’entén que el millor fóra mantenir aquestes preguntes lluny de l’abast dels nens si el que es busca és preservar l’essència d’una ficció perfecta. Ara canviem nens per ciutadans i Nadal per democràcia. Ja tinc un títol provisional per a l’obra que preparo: Els dotze horrors del sobreendeutament parroquial. Es busca il·lustrador. Ens ho passarem d’allò més bé. Ha arribat el moment de traure’ns la màscara col·lectiva i fer-nos les preguntes bomba que toca. Això sí, amb humor! Interessats, feu-me un missatge privat. Podríem adaptar Updike-Gorey a laurèdia reescrivint el fragment del relat Por de no rebre prou regals que fa: “¿Tres corbates avorrides i un parell de guants de jardí folrats de franel·la? ¿És així com et veuen?” Diríem: “¿Cinc préstecs extraordinaris consecutius i un endeutament comunal per sobre del límit permès per la llei? ¿És així com et veuen (de ruc)?” Tic-tac.