Avui el tema va de frases d’aquelles que et fan qüestionar les coses... Aquelles sentències que no esperaves i que, un cop sentides, es queden a la ment posant en dubte un munt de conviccions. Es tracta d’un parell de frases que he sentit la darrera setmana. I no d’aquelles que rebem via xarxes socials i que ens alliçonen des d’una dimensió intangible i perfecta. Frases que han aparegut en converses amb amics o familiars.
La primera, pronunciada per un amic violinista que, per la seva trajectòria i capacitats artístiques, disposa de totes les eines per crear música i no únicament interpretar la que altres han escrit. Li vaig preguntar: “Tu no escrius música?” I va contestar: “No. No ho faig perquè crec que no necessito fer-ho.” Au, ja està. I ara què? Doncs ara a encaixar aquestes paraules i a donar voltes a l’assumpte... En el meu cas, tinc clar que escric música perquè el cos, la ment i tot l’organisme sencer m’ho demana. Tinc clar que és una necessitat. Però faig altres coses i el motiu pel qual les faig és ara mateix sospitós de no tenir un bon argumentari!
La segona, pronunciada per un nen de 5 anys, que mostrava a diversos familiars una medalla de participació que li havien atorgat per haver arribat –com a darrer classificat– a la meta del cros del poble on viu. La pregunta de la tieta: “Que bé! I com és que t’han donat una medalla?” La resposta del nen: “Perquè vaig ser l’últim de guanyar.”
Au, ja està. I ara què? Doncs ara a encaixar aquestes paraules i a donar voltes a l’assumpte... Es pot dir que el nen va guanyar? No va guanyar el cros, però resulta que aquest no era el seu objectiu. Per a ell, tothom que pogués acabar (ara en diem ser finisher...) guanyava de la mateixa forma que el primer o el segon. Una mirada molt optimista i interessant sobre la competició, l’esforç i l’èxit.
Tot plegat fa pensar. Vivim en una societat que ens exigeix molt. Se’ns demana un cert èxit per ser, per moure’ns còmodament, per situar-nos en algun lloc, per no passar desapercebuts. Sovint no entenem que algú pugui trobar-se a gust de forma perpètua en aquella mal vista “zona de confort”. Ho justifiquem com una manca d’ambició, de caràcter, de capacitats o d’iniciativa. En molts casos gairebé segur que n’és la raó principal. Però no oblidem que per molts de nosaltres, agafar el camí més comú no és una opció. No ho serà mai o no ho és de moment. Si l’elecció personal d’algú ens sembla estranya, demanem-li per què ha escollit aquest camí. Un cop tinguem la resposta, només toca respectar-la.
