La vulnerabilitat s’assembla al mar. De lluny pot semblar tranquil i previsible, però quan t’hi endinses, descobreixes corrents ocults, onades sobtades i fons que mai hauries imaginat. Hi ha qui la tem i prefereix quedar-se a la riba. D’altres decideixen entrar-hi amb respecte, sabent que no es tracta de dominar-la, sinó d’aprendre a fluir-hi. I és aquí on comença un canvi profund.

Vivim en una societat que sovint confon vulnerabilitat amb feblesa, o pitjor encara, amb actitud victimista. Però són realitats completament diferents. La vulnerabilitat és el coratge de ser imperfectes, d’assumir que tenim por, dubtes, ferides i contradiccions. És obrir-nos sense armadures, sabent que l’autenticitat implica riscos, però també connexió i llibertat.

El victismisme, en canvi, ens tanca i ens fa petits. Ens situa com a víctimes permanents de les circumstàncies, sense capacitat de resposta. Ens desconnecta de la responsabilitat i de la possibilitat de créixer. És una actitud que ens allunya del nostre poder personal i ens manté atrapats en la queixa, la frustració i la resignació.

Hi ha moments en què he pensat: “odio sentir-me vulnerable”, com si aquesta emoció em despullés davant del món. Però el que realment passava és que perdia l’equilibri vital. Com més intentava evitar allò que em remou, amb més força tornava, com una estampida que em sacsejava des de dins. Va ser aleshores quan vaig començar a canviar la meva percepció.

Acceptar la vulnerabilitat no és rendir-se. És reconèixer que viure és navegar en aigües canviants i profundes. I, com amb el mar, no es tracta de controlar cada onada, sinó d’aprendre a llegir-les, a respectar-les i a adaptar-hi el nostre moviment. Aquesta actitud ens obre moltes possibilitats: ens permet valorar-nos més, sentir compassió per un mateix i entendre que la perfecció no és el camí, sinó un obstacle. Aquest fals perfeccionisme ens limita i ens roba la pau.

Si hagués de fer un símil, la vulnerabilitat és com fer surf. No pots dominar el mar, però sí que pots aprendre a mantenir-te dret malgrat les onades. Et farà caure, sí, però també t’ensenyarà a aixecar-te amb més equilibri, amb més consciència. I és en aquest equilibri imperfecte però real, on comences a sentir que ets suficient tal com ets.

Des del coaching i la PNL, treballem precisament això: transformar punts de dolor en oportunitats de creixement, revisar el nostre diàleg intern i canviar el “no soc capaç” pel “què necessito per aconseguir-ho?”. És un procés que ens reconnecta amb la nostra essència i ens recorda que ser mereixedors no és una meta, sinó un punt de partida.

En el meu cas, viure amb TDAH m’ha portat a veure la vulnerabilitat molt de prop. Durant anys vaig intentar adaptar-me a un entorn que no parlava el meu idioma intern. Em comparava, m’exigia i em sentia frustrat per no funcionar com els altres. Em feia vergonya reconèixer que necessitava estructures diferents, pauses o estratègies pròpies. Però quan vaig començar a parlar obertament del meu funcionament, a posar límits i a cuidar els meus ritmes, vaig deixar de viure des del judici i vaig començar a viure des de l’acceptació. I no, això no és victimitzar-se. És ser responsable, respectar el meu cervell, construir el meu propi sistema i recordar-me que no estic trencat, només funciono diferent.

I és que ser autèntics i reals implica deixar caure màscares, trencar ideals impossibles i permetre’ns ser estimats sense filtres. Estimar i ser estimats ens connecta d’una forma directa amb la vulnerabilitat. Ens mostra que no cal demostrar res per ser vàlids. Només cal ser, sentir i obrir-se.

Per això, potser cal que ens preguntem amb honestedat: què ens fa sentir vulnerables? Per què lluitem tant contra aquesta part de nosaltres? Si ho fem, descobrirem que la vulnerabilitat no ens trenca, sinó que ens transforma, ens desperta i ens fa més humans.