Perdoneu-me. Avui no tinc ganes d’escriure. Fa calor, estic cansat, però una vegada més una força oculta i misteriosa que jo qualifico de dimoni m’ha despertat de matinada, m’ha posat a la mà un tros de paper i m’ha dictat el que vol que escrigui.
Avui us parla un pessimista, tal com l’amic Luengo, amb molta habilitat, em va descriure. Sí, soc un pessimista, un macropessimista convertit en microoptimista, amb la utòpica esperança que alguns, molt pocs, obrin els ulls i ajudin la nostra desgraciada societat. 
Economia global. Un eminent farmacòleg, quan li vaig cantar les excel·lències d’una ben coneguda empresa catalana, va saltar indignat i em va dir que els considerava gent sense principis ètics. Aquesta companyia va tenir notícies que una petita start up estava patentant el sistema de fabricació d’un dels seus productes. Solució: comprar l’empresa, patents i eliminar la competència. Van aplicar la doctrina d’una gran escola de negocis espanyola, per més senyals catòlica, que recomanava als empresaris que si surt un competidor “dale fuerte hasta que le duela” i “si no te sales con la tuya, dale fuerte haste que te duela a ti”. Un model predicat per gent que diu que s’ha d’estimar el pròxim. 
Em vaig adonar que jo baixava de l’hort. He vist el mecanisme en virtut del qual les megaempreses com Amazon, Google o Nestlé es mantenen a dalt de tot. Així hem arribat a una trista realitat en la qual conviuen megamilionaris i una massa de supervivents mig ofegats per l’economia. Els governs, dominats pel gran capital, miren cap a un altre costat i no fan res. Em rebel·lo contra aquesta societat on els diners ho poden tot i el lucre és el seu gran motor. Quedi aquí la meva denúncia que quedarà en un clam al cel. 
Hem de tenir clar que, per exemple, comprar via Amazon no és bo per a l’economia del país. Donem els nostres diners a l’home més ric del món, que paga molt pocs impostos, mentre milers de petits comerços, on la gent socialitza i conviu, els paguen i han de tancar perquè no es poden guanyar la vida.
Pau i concòrdia. És evident que a nivell de convivència universal hem millorat molt poc. Parlant del tema amb un conegut home savi, ell creu que comparativament estem millor. Si mirem endarrere tenim les grans guerres mundials, el crim de l’Holocaust, la mateixa Guerra Civil espanyola, etc. Tot és relatiu i tot es veu segons el vidre amb què es miri. En la pau de la nit i la foscor del cel he recordat els drames que està vivint el nostre planeta Terra amb la Xina, Rússia, Àfrica, la Mediterrània (sepulcre de milers d’éssers humans), Armènia etc.
No hem d’anar pas tan lluny per parlar de la manca de concòrdia. A una mentalitat elemental i poc profunda com la meva li resulta escandalosa la gran comèdia que fan Sánchez i Aragonès. És un absurd total i absolut que es reuneixin, parlin i perdin el temps en reunions sense sentit. Sánchez afirma en el Congrés entre grans aplaudiments “que no habrá referéndum de autodeterminación. Nunca jamás.” Per la seva banda, Aragonès diu que persisteix a demanar un referèndum i a seguir una full de ruta que porti a la independència de Catalunya. Repeteixo, és un diàleg de sords, una absurditat i una pèrdua de temps.
Aquí ha ressonat a les meves orelles les notes melancòliques de la cançó del gran Pete Seeger, “will they ever learn”, que és un clam a favor de la pau i en contra del terrible cercle “natural” de guerra i patiment. “The women pick flowers, the man pick girls”. Els homes van a la guerra i el món s’omple de tombes que les noies van omplint de flors. 
Aquesta cançó la va compondre Seeger després d’haver llegit una novel·la russa que el va impressionar molt, And Quiet Flows the Don, on descriu els cadàvers que flotaven en aquest riu i el fet que la població els cobrís de flors. Aquesta cançó m’encisa i té molt soul o com diuen els russos molta dusha. No tenim aquí grans esperances però hem de lluitar tots perquè hi hagi més pau, començant per casa nostra. 
Crisis. Avui vivim les tres grans crisis: l’econòmica, la pandèmica i la climàtica, que és la més greu de totes. La climàtica és un tsunami imparable que està extingint la humanitat. S’inunden les terres, moren les espècies, s’acidifica l’oceà, es fonen els casquets polars, però aquest ésser imbècil que es diu home segueix escalfant l’atmosfera i segueix autodestruint-se. 
Precisament en data d’1 de juliol corre pel món la notícia d’una onada paorosa de calor que ha causat 233 morts i que ha afectat una gran part del Pacífic del continent nord-americà (Vancouver, Seattle, Portland, etc.). Aquest esdeveniment que no ha passat de ser un titular de diaris i televisions, té per mi una gran significació i transcendència: és un anunci del que ens espera. Personalment conec la ciutat de Vancouver, una de les meravelles del món amb boscos, rius i muntanyes abundants i em costa imaginar aquestes temperatures en aquella esplendorosa vegetació. 
La gran pregunta és: què podem fer? La solució no depèn ni de tu, amic lector, ni de mi, però tenim l’obligació d’intentar posar el nostre granet de sorra a nivell personal i familiar. No et desanimis, no perdis l’esperança, però mou-te i actua, no vagis amb el pinyó fix i teledirigit, sigues lliure.