Luis Harss, autor de Los nuestros, un dels primers analistes del boom llatinoamericà –algú que hi entén una mica i admirador de Cortázar, Borges i tot el món pel qual circula Gálvez des de fa temps–, va dir a la contraportada de Cartes mortes que l’andorrà té “agilitat de malabarista, però sempre amb l’ull posat en algun abisme” i que construeix aquella estranya i intensa novel·la (això d’estranya i intensa és meu) com “un poema amb l’aparent lògica de la demència”.

L’abisme, la demència, els malabarismes, i també les cartes, tornen a ser constants i importants a Arnes, el recull de contes que inquieta, incomoda, angoixa i fa remoure al sofà un lector que ha de tenir tantes ganes de marxa com el de Cartes mortes. I fetge, un fetge en molt bon estat.

Arnes no és una lectura plàcida per prendre el te amb cupcakes. És un cop a l’estómac, que ens presenta personatges esgarrifosos i fastigosos, un món ple de desequilibrats que, sovint, beu de referents americans tan cultes com ara Salinger (l’homenatja, diu, a Tatuatge inacabat: primer conte seu ambientat a Andorra?) o tan populars com la cançó All the pretty little horses. I també transita per un món on cohabiten Dalí i Van Gogh amb els seus germans morts.

Arnes inclou tres contes sobre vils assassins, assassins de nens, la màxima crueltat. I dos, Els de Berta (la màxima brutalitat contra les dones) o Els nens cranc (un exercici d’estil i de ritme per conduir a la bogeria) en els quals apareixen de nou els universos primitius, essencials i simbòlics que tan bé va explotar a Res no és real.

Potser Gálvez va ser antropòleg en una altra vida, va fer expedicions per descobrir tribus amb ritus i llengües ancestrals, formes de vida cruels i sanguinàries en els quals l’home s’enfronta a un destí tràgic.

Arnes consolida l’univers literari de Gálvez, narrador hàbil amb l’estil, original en el plantejament dels temes i els personatges, que ha arribat a allò tan difícil com és tenir un món propi, en definitiva, i que es fa preguntes essencials, una recerca dins l’ésser humà, ara des d’una angoixa terrible, des d’un escepticisme immens. No hi ha esperança.

Després de llegir sobre assassins en sèrie que tallen nens a quarts i els rosteixen al forn, Fragments de paisatge, compartit amb l’artista Mònica Armengol resulta balsàmic. El llibre parteix de les aquarel·les d’Armengol, preses al natural en paisatges andorrans i després treballades, reconvertides fins a l’essència i gairebé l’abstracció, en unes petites obres optimistes, tranquil·les, càlides.

Gálvez –versàtil i hiperactiu– hi aporta uns textos poètics, senzills. Prats de dall, cortals, daines... però no ho pot evitar i se li escapa alguna imatge que també passa pel fetge: “La calor daliniana fonia els gossos i en deixava només una bassa de líquid inexplicable i una pelleringa desbotida”.

Sort que aquí ningú entra al forn.