Els éssers humans no som fórmules exactes, afortunadament. En el comportament i la identitat sexual, com en gènere o en qüestions emocionals, sentimentals i en general quan es tracta de les persones i les seves circumstàncies, no hi ha res de matemàtic. Per tant, aplicar les regles dissenyades perquè tothom obtingui les mateixes respostes davant una postura, una opció, un problema o un comportament, aquí no hi val: no sempre un més un són dos, ni tres poden formar el triangle perfecte o per aclarir una incògnita funciona aïllar-se de la resta. Com tampoc ens podem aferrar a un fet de la biologia per donar cabuda a conductes retrògrades, discriminatòries i homòfobes, o a provocacions, odi i confusió (sobretot en els més petits).

Mirin, senyors, sota aquest llenç de pell i ossos les coses no són tan senzilles. Hi ha massa per dir aquí, també dolor i molta història, i històries dedins les persones a les quals es vol assenyalar amb aquest autobús de la vergonya, per passar per alt una actuació tan lamentable com aquesta o fer els ulls grossos.

Hi ha nits, com la passada nit, que quan estic relaxada, estirada a la meva butaca, em venen al cap persones i converses. Això sol ocórrer quan les òlibes dormen i udola el vent en les fissures, nits en què els gats fan silenci i la lluna miola. Llavors repasso records. I recordo ara gent, famílies, que han patit molt per aquesta qüestió. I sento molta pena. Fa ràbia haver de veure i suportar campanyes com aquesta que assenyalen amb el dit nu, nascudes des de la insensibilitat.

És important conscienciar, educar des del respecte, la informació, la comprensió, i partir de la base que cadascun de nosaltres som únics, originals i irrepetibles.

I per argumentar-ho, no em cal més que una cançó immensa, gran, molt gran, com el sol, creada pel millor club del món, el club Super3, que diu així: “Som la barreja de molts ingredients,/ com la recepta d’un mestre cuiner,/ tots amb toc original,/ granets de sucre i granets de sal./ No vulguis mai semblar el que no ets,/ creient que així agradaràs molt més./ Només et cal saber que ets especial,/ ets únic i com tu no n’hi ha cap./ Mira dintre teu, a veure què hi veus/ tots som súpers, tots som grans,/ siguem petits o gegants,/ tots som tan originals,/ no en trobareu pas dos d’iguals...”

No caldria oblidar mai les paraules de Carl Jung, quan va dir allò de “La vida no viscuda és una malaltia de la qual es pot morir”.

Sempre respecte. I que no t’enganyin.