Sempre afecta. Suposo que és inevitable en algunes professions. El xoc constant amb el sofriment, amb la malaltia i amb les mirades que expliquen històries reals, ulls que són, més que mai, el reflex de l’ànima. Commou.

Quan ell es va topar amb el nen somali damunt una llitera a l’hospital, després d’explicar-li qui era tots els dubtes van quedar aclarits: la manca de dolor, malgrat la severitat de la ferida, l’apatia, la serenitat freda, l’esguard buit i desconfiat d’una au rapinyaire. Quan jugava amb el seu telèfon mòbil, no era diferent de qualsevol altre nen occidental, però les febles emocions que manifestava semblaven alienes als seu món interior. Es tractava d’un pacient ocasional i poc comú: un adolescent que no feia gaire temps havia estat un nen utilitzat a la guerra.

Es diu Abdikani, és natural de Somàlia i va arribar molt a prop d’aquí amb el seu tutor, un finlandès afable membre d’una ONG internacional que lluita en contra del reclutament dels menors.

Cada vegada més grups armats rebels forcen menors a participar en els seus conflictes. La majoria d’organismes, l’ONU i les seves agències que treballen en aquest camp, estimen que avui al món hi pot haver uns 300.000 nens i nenes lluitant a la força amb algun grup armat o milícia. De fet, fa tres dècades una trentena d’estats tenien nens als camps de batalla. Ara són 18, però la xifra, lluny d’estancar-se, creix, malgrat les legislacions, convencions i compromisos.

Aquests nens són abans que res víctimes –això ho hem d’entendre– que pateixen un trauma terrible, que moltes vegades són segrestats i obligats a combatre i molts d’ells moren o són ferits. En el context de la bogeria de la guerra, els converteixen en sanguinaris soldats, que combaten moltes vegades sota els efectes de les drogues i que causen gran dolor i devastació, sense tenir-ne plena consciència. L’Àfrica és el continent que presenta unes xifres més esgarrifoses i es calcula que a la regió subsahariana hi pot haver més de 100.000 infants implicats. L’ONU s’ha compromès a treballar perquè el 2016 no en quedi cap als set països que ho permeten.

L’Abdikani és, avui en dia, un noi de 16 anys, estudiant, respectuós i molt correcte, que vol ser advocat, com el seu tutor, i que amb una forta encaixada de mans i un somriure blanc va agrair al metge les seves atencions.

Gràcies a eficaços programes de reinserció arreu del món, milers de nens i nenes com ell tornen a dibuixar a la carona –encara que molt lentament– un somriure en pau.

Llibre recomanat: Jo vaig ser un nen soldat, de Katia Clarens i Lucien Badjoko. Film: Beasts of No Nation, del director Cary Fukunaga.