Neu artificial?

La manca de precipitacions en forma de neu de manera generalitzada aquesta temporada al Pirineu ha posat la neu artificial, feta amb canons, al centre de la polèmica. D’un temps ençà, no és nou, els canons han estat clau per mantenir en bon estat les pistes d’esquí de qualsevol tipus a tota la serralada pirinenca. El que és nou és que en alguns indrets l’artificial ha estat l’única que ha permès tenir alguns sectors de les estacions obert, fent que aquesta neu passi de ser el complement a pràcticament la base. 
Les nevades consistents del desembre del 2021 van fer que la temporada anterior, la 21-22, es pogués salvar, però les imatges que corren per les xarxes de les estacions d’esquí aquesta temporada són realment tristes. Cal dir que el més preocupant de tot plegat és que la manca o la poca neu fan patir per l’abastiment d’aigua a l’estiu. No podem oblidar, però, que l’economia pirinenca viu en bona mesura de la neu, i els pronòstics climàtics de futur no són gens bons en aquest sentit.
Però anem a pams. La polèmica sobre els canons de neu es basa en el fet que podríem considerar que aquesta és neu subvencionada, ja que la majoria de pistes pirinenques catalanes depenen de la Generalitat i és aquesta institució, que a la pràctica són tots els catalans, la que paga la neu. En un context de sequera, diuen, és malbaratar les reserves d’aigua per fer neu, i al mateix temps hi ha qui creu que és una despesa sense sentit. A priori, la neu artificial es fabrica amb reserves d’aigua de les estacions i, per tant, no reduïm l’aigua de boca per fer neu. Un cop es desfà, a més, la neu torna al seu estat líquid i fa el mateix circuit que qualsevol volva o gota de pluja que caigui del cel. Com a tal, doncs, d’aigua no se’n malbarata i si bé és cert que sí que es destinen recursos públics per fer viables aquestes estacions, també és cert que l’economia pirinenca i molts pirinencs viuen de la neu, agradi o no. Per tant, ara per ara, tallar l’aixeta de cop seria pitjor que una mala temporada de neu.
El que segurament no té sentit és instal·lar nous canons, i sobretot fer-ho per mantenir artificialment unes pistes que ja no són viables. En aquells llocs (o cotes) en què cada cop neva menys, i en els quals els canons no són el complement, sinó la base, és evident que fer noves instal·lacions és voler posar portes al camp, negar la realitat climàtica i gastar per gastar. Hi ha una diferència entre invertir mantenint temporalment uns canons per evitar un naufragi econòmic d’un sector de la població que viu de la neu que gastar fent noves instal·lacions on ja es veu que la viabilitat de l’esquí no és possible. 
El que caldria és invertir aquests recursos a desenvolupar noves (o velles) activitats econòmiques que representin una oportunitat per als pirinencs d’avui i de demà. El jovent pirinenc té moltes dificultats per residir a les comarques de muntanya si no es dedica exclusivament al sector serveis, i això sense comptar amb les dificultats per poder trobar un lloc on viure. Invertir a mitjà termini en neu artificial és no apostar per donar oportunitats a la gent del país que vol buscar altres formes per viure i treballar a les comarques de muntanya que són casa seva.
Quin sentit pot tenir apostar per uns Jocs Olímpics veient la situació actual de les pistes d’esquí? Doncs ben poc, a no ser que es vulgui fer com a la Xina, on tota la neu emprada pels seus jocs va ser artificial. És possible que hi hagi gent al Pirineu que cregui que el futur passa per aquí, per mantenir artificialment l’economia de neu costi el que costi. El problema és que la factura de tot plegat cada vegada pujarà més i arribarà un punt on sigui insostenible. Què farem, aleshores? És per això que cal buscar ja les alternatives i invertir-hi, perquè la neu artificial pot ser un pedaç durant un temps que caldrà mantenir ens agradi més o menys, però no ho serà per sempre.