Relata Joschka Fischer, l’exvicecanceller alemany, en un documental que Arte consagra a Jürgen Habermas (aquest home entestat a establir les bases del diàleg ètic i a qui no fem ni puto cas, i menys ara, que el món està governat per mastuerzos que ni odoren el significat dels dos termes), com empès pel filòsof, que havia iniciat la querella dels historiadors, va assumir durant una compareixença a l’ONU la responsabilitat col·lectiva pels crims nazis. Com que parlo de memòria i no és el principal atribut que em distingeix, faran bé de mirar-se el documental, ara que l’estiu hauria d’afavorir el temps per a la reflexió entre birra i birra.
En tot cas, sobre aquella infàmia, ja sabem, l’excusa més comuna era la ignorància i aquesta ignorància –presumpta, volguda, imaginària– va servir perquè tothom es posés hipòcritament les mans al cap quan van començar a circular imatges de la barbàrie. Bé, ara no ens cal cap fotògraf de Mauthausen. Les imatges ens acompanyen mentre esmorzem, mentre dinem, mentre sopem, i no ens haurien de sortir del cap en tot el punyetero dia. N’hi ha milers, de l’execució sumària de fins a seixanta mil persones, pel foc i per la fam. Qui pot al·legar ignorància? Qui pot humanament buscar-li una explicació? Qui pot mirar a una altra banda i excusar-se en hipotètiques “neutralitats”? Com es pot relativitzar? És només covardia i complicitat. Com els ho explicareu als vostres fills quan vegin aquestes imatges d’aquí a uns anys? Com respondreu quan us preguntin per què no vau fer res? Serà interessant.
“Estem en el punt més baix de la democràcia”, es planyia Walter Benjamin poc abans de suïcidar-se, el 26 de setembre del 1940 a Portbou. S’equivocava el pensador jueu, perquè no sols podem repetir la barbàrie, sinó que ens podem enfonsar més baix... i fingir-nos encara més cecs.
