Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de AWard

Alan Ward

Professor

 

 

‘New Horizons’




A principis de gener, la nau espacial de la NASA anomenada New Horizons es va apropar a l’objecte 2014 MU69. Aquest, també anomenat Ultima Thule, és un dels membres del cinturó de Kuiper, que s’estén entre l’òrbita del planeta Neptú a unes 30 Unitats Astronòmiques, fins a una distància de 50 UA del Sol. Si volem tenir una idea de les dimensions de l’escenari d’aquesta trobada, pensem tan sols que la Terra es troba a exactament una UA del Sol, és a dir, uns 150 milions de quilòmetres. Són distàncies extremadament més grans de les que coneixem personalment, que se’ns fa difícil copsar plenament què representen. Pot ser més fàcil concebre-les en termes de temps. Si viatgem a la velocitat de la llum –és a dir, la velocitat més ràpida possible dins del model einsteinià de l’Univers– per fer el trajecte entre el Sol i la Terra necessitaríem gairebé exactament 499 segons, o més de vuit minuts. Però, per anar del Sol fins allà on comença el cinturó de Kuiper, ens prendria més de quatre hores, i gairebé tres hores més per travessar-la. Amb aquestes dades a la mà, comencem a entendre fins a quin punt la trobada entre una petita nau espacial i un objecte transplutonià del sistema solar és mereixedor de la nostra atenció, si més no per l’èxit que representa en termes de l’enginyeria emprada. El 19 de gener de l’any 2006, es va enlairar la sonda directament des de la superfície terrestre, amb suficient velocitat per sortir del tot del sistema solar. A més d’això, es va fer amb la precisió necessària per trobar-se en primer lloc amb l’antic planeta Plutó, que va poder fotografiar entre gener i juny de l’any 2015. Però a més, va poder aprofitar l’impuls gravitatori de Plutó per modificar la seva trajectòria i dirigir-se cap a Ultima Thule, fent servir la mateixa tècnica de la carambola espacial que van emprar les sondes Pioneer i Voyager. Ultima Thule ni tan sols es coneixia, quan la New Horizons es va enlairar de la Terra.

Totes aquestes sondes van poder funcionar durant llargs anys –més de tretze en el cas de New Horizons– en un estat de consum energètic reduït, tot despertant-se a temps per poder estudiar degudament els objectes amb què es van trobar. El lector es pot imaginar un telèfon mòbil que tan sols s’hagués de carregar cada tretze anys, i que seguiria funcionant impecablement a temperatures inferiors a -200 graus C.

El més interessant de tot això és el cost de la missió. Segons dades de Forbes, New Horizons va costar tan sols uns 700 milions de dòlars, inferiors fins i tot al de Voyager 2. Poden semblar quantitats importants, ja que gairebé dupliquen el pressupost anyal del nostre petit país dels Pirineus. Però, en comparació amb altres missions espacials i sobretot aquelles que tinguin tripulació humana, és una quantitat de diners gairebé irrisòria.

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic