En discrepo. I soc conscient que molts discreparan amb mi, però és que jo no trobo que la Seu sigui una ciutat bruta ni insegura. Ea! Ja està dit.
Fa pocs dissabtes passava per un d’aquests carrerons que desemboquen en el Carrer Major amb la meva senyora mare –que està molt lluny de fer-li la gara-gara a cap equip consistorial ni a cap persona al món– i va comentar, alleujada, que per fi s’hi pot passar sense embrutar-se les sabates. Minuts després ensopegàvem amb aquest regidor que esbufega des de les sis del matí i li ho dèiem. Toni, home, no et deixis trepitjar, que bé que et veiem suar per guanyar-te el sou. Ni pels teus, que semblen entestats a carregar-te aquest mort des que han comprat el discurs a l’oposició. Una altra cosa, ens confessava l’atrafegat regidor, és que la ciutadania no ajudem. Allò que se’n deia civisme, recorden?
Després està l’obsessió, compartida per tants, amb les punyeteres càmeres. Que no tindrem un racó d’intimitat. I no és que estiguem en edat ja de buscar idíl·lics espais per al romanticisme d’urgència, però tampoc volem que la nostra senectut quedi constantment registrada per ulls que tot ho veuen.
De debò, estimats conciutadans, que ens hem de vendre la nostra llibertat i intimitat per menys que la progenitura aquella del plat de llenties?
Seguretat, seguretat: i no serà que les condicions socials s’estan posant tan dures que hi ha qui no té molta sortida? És millor mirar cap a una altra banda i que les càmeres enfoquin cap a totes? I no serà que ens equivoquem d’objectius i el problema és que no són els patipollos, sinó els pollos que, amb un excés de diners i un claríssim defecte de neurones i de sentit moral, reclamen el servei i nodreixen aquest cercle pervers on és a les víctimes a qui acusem? Això a la Seu i a Lima.
