Avui toca escriure sobre el que teniu entre les mans ara mateix: la premsa i els mitjans de comunicació en general. És evident que aquests s’han fet cada cop més presents en la nostra societat degut, entre altres motius, a la diversificació de suports. Si bé en un inici només hi havia els mitjans escrits, i només les elits cultivades hi tenien accés, ara gaudim dels audiovisuals i també dels presents a les xarxes, sigui quin sigui el teu lloc a la societat.

Podríem dir que s’han democratitzat i són accessibles a tothom sense excepció. S’ha establert l’anomenada societat de la informació, en la qual les relacions entre individus, governs, empreses i organitzacions s’han agilitzat. A més, les noves tecnologies han facilitat la creació, la distribució i la gestió de la informació. Però com m’agrada dir a mi, la informació cal anar a cercar-la perquè no t’arriba sola a casa. Aquesta és una anàlisi ràpida de la part tècnica dels mitjans de comunicació. Interessant, sí, però sense al·licients per opinar.

Si entrem ara en el fons de la qüestió, ens adonem ràpidament i en absolutament tots els casos que els mitjans de comunicació són molt més que simples transmissors del que succeeix. I és aquí on cal que el consumidor de notícies tingui el criteri ben esmolat si no vol estar informat de manera errònia, a mitges o de manera tendenciosa. Tots coneixem exemples de mitjans que serveixen, per exemple, per elogiar règims pocs democràtics i que no són gran cosa més que part de la maquinària propagandística de qui els financia.

Em ve al cap, de quan vaig estar a Cuba ara fa uns ans, el canal públic, Cubavisión. Des de la meva cultura democràtica em va semblar descarada l’apologia del règim castrista que s’hi feia. Però què esperar del mitjà públic d’una dictadura? Però anem afinant el sentit del meu article. També en l’àmbit dels mitjans audiovisuals, hi ha qui diu que TV3 és també tendenciós i clarament proindependentista. Se l’acusa de tenir una línia editorial poc objectiva i de no respectar la majoria silenciada de catalans. I no estem parlant d’una dictadura llunyana.

Pocs són els temes en els quals no es pot entreveure la ideologia, els gustos o les preferències de qui finança o dona suport al mitjà en qüestió. Fins i tot els mitjans esportius plasmen les preferències d’aquell qui signa l’editorial. És inevitable. En el cas de les catàstrofes naturals, semblaria que no hi ha subjectivitat possible, oi? Doncs sí. El mitjà opinarà segur sobre la gestió que fan les autoritats d’aquella catàstrofe. Sempre hi ha un segell anomenat opinió que sobresurt en qualsevol notícia. I si diem opinió, diem forçosament notícia esbiaixada o dirigida, si més no.

És aquí on el lector o l’espectador afí a la línia editorial d’aquell mitjà veu saciada la seva fam de notícies, segons ell, justament tractades, i on aquell qui és crític, posa en dubte o és alertat per una notícia que considera manipulada i que cal agafar amb pinces.

Tots sabem que certs mitjans són més de dretes i d’altres són més d’esquerres. Qui dubtaria que un mitjà com ABC edita en sintonia amb els partits conservadors? O que El Punt Avui és clarament sobiranista? Són dos exemples que demostren que els mitjans perden part de la seva raó de ser, la imparcialitat informativa. L’objectiu primer d’informar ha quedat desvirtuat, en detriment d’un altre de molt menys lloable.

Però la societat tria, remena i s’informa en aquells mitjans que considera més propers. I això és legítim. Ara bé, triant-ne només un per accedir a la informació no es fa res més que un exercici d’auto-complaença. D’alguna manera ja et va bé el que llegeixes, escoltes o mires. És més, és exactament allò que volies sentir, veure o llegir. És per això que penso que per estar ben informat, cal saber relativitzar, fent gala del teu propi criteri, i saber destriar la dada objectiva de la dada subjectiva. I aquesta darrera s’identifica clarament quan s’hi veu una opinió clarament expressada, però cada cop més, les idees tendencioses queden dissimulades i passen d’allò més bé i quasi sense posar-hi pomada.

Sobre qui recau la responsabilitat d’ensenyar a informar-se i de formar ciutadans amb criteri suficient? Penso que és una tasca compartida entre la família i l’escola. I més ara que l’accés a la informació és ràpida i sense filtres.

Aviso. Això és un article d’opinió, la meva, però he intentat ser el més objectiu possible. És per tant la mevaopinió objectiva… Deixem-ho estar… Això de ser imparcial és molt complicat.