El procés de digitalització ens ha facilitat la vida en molts aspectes, però també ha exclòs una part important de la població: la gent gran. I la cara més cruel l’estem veient amb el comportament que tenen els bancs. A Espanya el tancament d’oficines i la limitació d’horaris d’atenció, agreujat per la pandèmia, ha portat un home de 78 anys, Carlos San Juan, a iniciar la campanya Soc gran, no idiota per aconseguir una millor atenció. Al Vendrell, l’Ajuntament va aprovar una moció que preveu que aquelles entitats que no atenguin presencialment les persones grans durant bona part de l’horari d’oficina poden acabar pagant una taxa d’ús de la via pública (per tenir el caixer) molt elevada. A Andorra no estem tan lluny d’aquesta situació. Jo mateixa, esperant per ser atesa en una oficina d’una entitat del país, he vist com de molt males maneres un gestor li deia a una dona gran que l’operació que li demanava no li podia fer, que calia que utilitzés el caixer o ho fes per internet. “No té ordinador a casa? No ho pot fer amb el mòbil?”, li deia el noi. La pobre dona es lamentava dient que no tenia ordinador ni mòbil modern. “I no li pot fer el seu fill?”, insistia el jove. I si no té fills? I encara que en tingui, potser els seus fills no n’han de fer res dels moviments bancaris de la mare! Els bancs, aquests grans monstres poderosos que no podem evitar, que ens cobren comissions per a tot, però on aviat no trobarem cap interlocutor que ens miri a la cara! La gent gran no és idiota, però els joves tampoc. Perquè al final, tots tenim dret a ser atesos amb un mínim de respecte, siguem més rics o més pobres. Especialment si no tenim una alternativa on operar.
