Ni òliba ni duc

Els tetradracmes portaven la figura d’Atenea a l’anvers i una òliba al revers.

Una vegada, ja fa temps, estant en una botiga de numismàtica de Barcelona hi va entrar un senyor molt ben vestit i va demanar a un empleat si tenien lechuzas. El dependent li va respondre que ho sentia molt, però que en aquell moment no en tenia. I l’home va marxar, donant-li les gràcies.

Un cop l’home se n’havia anat, la meva curiositat va fer que li preguntés al numismàtic, amb qui tinc molt bona relació, a què es referia aquell senyor amb allò de lechuzas. 
El propietari, un home d’edat, molt amablement em va explicar que eren uns tetradracmes grecs de plata, equivalien a quatre dracmes, de 24 mil·límetres de diàmetre i que pesaven uns 17 grams. En aquestes monedes, afegí, hi ha encunyades la figura d’Atenea a l’anvers i la d’una òliba al revers.

Tot això em va portar a interessar-me per aquella moneda i heus aquí el que vaig aprendre: Atenea o Pal·las Atenea (Minerva per als romans) era la deessa grega de la saviesa, les arts, la guerra estratègica i la protectora de la ciutat d’Atenes. I se la representava sempre acompanyada d’un mussol.

L’arrel del nom grec de mussol, glaux, se sol traduir com a ulls brillants, fent una clara referència a l’aspecte característic d’aquesta au, ja que es deia que Atenea tenia uns ulls de mussol com a senyal de la seva saviesa i perspicàcia.

A partir del segle VI abans de Crist, la major part de les monedes gregues estaven encunyades amb la cara d’Atenea a l’anvers i amb un mussol que s’estava al costat de la lluna, que era la reina de la nit; d’una branca d’olivera amb el seu fruit; i el nom de l’Estat emissor AOE, apòcope de la ciutat d’Atenes, al revers. 

Varen ser tan comuns aquests tetradracmes a tota la Mediterrània que es va arribar a estendre l’expressió “glauka eis Athenas” per referir-se a si portaves prou diners a Atenes per a comprar el que volies.

El mussol, juntament amb Atenea, també exercien una mena de protecció sobre el poble. Donat que la deessa els resguardava de tots els mals, i al mateix temps el mussol mantenia un ull vigilant sobre el comerç de la ciutat des de la seva posició avantatjosa.

A partir de l’edat moderna es va estendre la vinculació del mussol d’Atenea i l’estudi de la filosofia, de la qual ja n’era protectora. Va ser precisament un amic de Schopenhauer, el filòsof Georg Wilhelm Friedrich Hegel, qui en la seva obra Fonaments de la filosofia del dret, de l’any 1821, va tornar a recordar al món la relació del mussol d’Atenea amb la filosofia, quan va escriure: “L’au de Minerva no emprèn el vol fins a vesprejar”, referint-se al fet que  la història no pot ser analitzada fins que no ha tingut lloc. En consonància, la filosofia només podrà conquerir l’enteniment dels fenòmens, un cop s’han produït.

Però tant aquell senyor que va entrar tan ben vestit a la numismàtica de Barcelona buscant lechuzas com l’amic numismàtic que deia que la deessa Atenea anava acompanyada d’una òliba, anaven tots dos errats. En realitat, l’ocell del qual parlaven era un mussol. El mussol fa uns 25 centímetres de longitud. Té el cap gros, les potes llargues i la cua curta. I com la majoria dels ocells de la família dels estrígids, té uns grans ulls d’iris groc pàl·lid. Les seves celles són blanques i obliqües; el seu perfil és rabassut i té un plomatge terrós amb taques blanques. En vol, se’l reconeix per les seves ales curtes, arrodonides i amb unes línies puntejades de color blanc.

Són ocells de la família dels estrígids: el mussol (Athene Noctua) a Catalunya, més conegut com a miula a les Illes Balears o xot al País Valencià (mochuelo, en castellà); l’òliba (Tyto Alba), lechuza en castellà, i el duc (Bubo Bubo), búho en castellà.

Per acabar, serveixi aquest petit escrit per mostrar i aprendre que qualsevol circums- tància, per minsa que sigui, ens pot servir per incitar-nos a descobrir coses noves, les quals, sense la nostra curiositat més íntima, no les hauríem arribat a conèixer mai.

Moltes gràcies per llegir-me