El meu amic Marcel·lí Pascual ha fet les últimes setmanes un parell de miracles des d’aquesta plataforma humil però absolutament necessària que és la revista Viure als Pirineus. Un parell o tres, vaja, perquè els de la Seu poden ser més o menys orcs –jo no ho tinc tan clar, perquè em vaig casar amb una veïna del carrer Capdevila–, però quan s’hi posen, que s’apartin les criatures. El primer, que teletrès i companyia reaccionessin amb inusitada celeritat a l’editorial del número del 17 de febrer –Som Pirineu, som vegueria: ho sap TV3?– i liquidessin expeditivament del llibre d’estil la denominació Pirineu de Lleida, en endavant Alt Pirineu. El segon, que Quim Monzó dediqués a aquest episodi una de les seves columnes de La Vanguardia. I el tercer, descobrir que el mateix Monzó és lector de Viure als Pirineus: ostres, Marcel·lí! S’endevina que la clau de tot plegat és la urticària catalana –d'una certa Catalunya, vaja– a l’espanyolíssima província, qüestió que TV3 va resoldre fa anys per la via de la demarcació, un altre deliri lingüístic. Així que ens permetrem d’aportar a aquest debat identitari un parell o tres de matisos: el primer, que la província és un invent liberal –de quan els liberals eren progressistes– que va néixer el 1833 per substituir els corregiments absolutistes; el segon, que la vegueria és una relíquia medieval i predemocràtica liquidada el 1714 –i aquest és segurament el seu principal mèrit–; i tercer, but not least: la paradoxa que els mateixos que consideren una incongruència terminològica insuportable que els ubiquin al Pirineu de Lleida siguin els principals patrocinadors de l’ocurrència dels Jocs Olímpics d’Hivern Barcelona-Pirineus. Lleidatans no, però barcelonins, sí. Sense ànim de polemitzar: gaire coherent no ho sembla, la veritat.
