Ni que fossin de Bilbao, els lauredians

El Nomenclàtor és probablement un dels expedients que més picor deuen fer al ministeri de Cultura. Amb el permís dels entorns de protecció, és clar. Resulta que des del 2010 en tenim un d’oficial: el de Canòlic, Juverri i Aubinyà, sí. El mateix Govern que el va aprovar i publicar va trigar tres mesos a corregir-lo per no ofendre els sentiments lauredians. Han passat sis anys, i aquell gripau que es haver d’empassar la Comissió de Toponímia –i que Toni Martí va fer seu: deu ser l’única herència del Govern Bartumeu que va assumir amb entusiasme– encara no és vigent perquè l’executiu demòcrata no ha sigut capaç de consensuar el nou text. I fa sis anys que governa. El resultat és un autèntic despropòsit: el nom oficial continua sent Canòlic, el recollit a l’únic Nomenclàtor vigent com recorda Ramon Sistac a Llengua i literatura a Andorra i als Pirineus. Però l’executiu és el primer a incomplir una disposició que, segons l’article 14.2 de la Llei d’ordenació de l’ús de la llengua oficial, és mentre no s’aprovi i publiqui un nou Nomenclàtor l’única legal en la retolació, la publicitat, l’etiquetatge i la documentació, i a la qual s’han d’adequar tant les administracions públiques com les empreses i les persones jurídiques. Al despropòsit polític cal afegir-hi el ridícul filològic: la defensa numantina del Canòlich diguem-ne tradicional convertirà el topònim lauredià en l’únic nom de lloc català acabat en hac. És clar que tampoc no ens hauria de sorprendre: Sant Julià ostenta –i mai millor dit– el sensacional honor d’haver inventat l’única paraula esdrúixola que no s’accentua en català: Naturlandia. ¿O és que potser és plana i l'hauríem de pronunciar amb l'accent a la i? Ni que fossin de Bilbao, aquests lauredians.