Ni un minut de gràcia

En política prendre decisions comporta inevitablement generar descontentament. Tant és així que hi ha qui valora l’encert o no d’una determinada decisió en funció del nombre d’emprenyats que ha comportat o, fins i tot, qui afirma que quan no agrada a ningú és que la decisió és bona. El cap de Govern ho exemplificava no fa gaire assegurant que la reforma de la legislació laboral, a tràmit parlamentari, deu “anar en la bona línia”, ja que no ha acabat d’agradar ni a sindicats ni a les agrupacions empresarials.
Doncs bé, alguna cosa similar ha passat amb el nomenament del fins ara alcalde de Lleida, Àngel Ros, com a ambaixador d’Espanya al Principat. Des de la premsa nacionalista espanyola, la tradicional caverna i també aquella que hi competeix amb bilis quan es tracta de qualsevol tema relacionat amb Catalunya, s’ha carregat amb duresa contra el president espanyol pel nomenament d’un “separatista” partidari d’un referèndum tot recordant l’episodi de la renúncia junt amb Joan Ignasi Elena, amb qui es va aliar per mirar de presidir el PSC, càrrec a què va accedir nomenat pel primer secretari, Miquel Iceta, i avalat pel congrés del partit el novembre del 2016.
També la premsa catalana més propera al procés ha carregat contra el nomenament pel suport de Ros al club del 155 i pel seu acostament a Ciutadans per mantenir l’alcaldia de Lleida. És a dir, el nou ambaixador ja ha rebut per banda i banda sense haver ni tan sols pres possessió del càrrec. Els que es demanen com defensarà l’aeroport de la Seu el gran impulsor del d’Alguaire no cal que pateixin, si una cosa caracteritza Ros és la seva capacitat camaleònica per dir sí i no a la vegada sense ruboritzar-se gens ni mica.