Hi ha moments en què les societats han de decidir què estan disposades a tolerar i què no. Moments en què mirar cap a una altra banda deixa de ser una opció.
Fa temps que assistim, a Europa, a l’augment de moviments i discursos d’extrema dreta. Idees que durant dècades havien estat rebutjades tornen a ocupar espai en el debat públic. Es presenten amb nous llenguatges, i sovint amb una aparença de normalitat que no hauríem de confondre amb innocència.
Andorra tampoc és una excepció. L’extrema dreta existeix al nostre país. És present en determinats discursos, en determinades actituds i també en el debat polític nacional. Pretendre que és un fenomen que només afecta els països del nostre entorn seria enganyar-nos a nosaltres mateixos.
L’exhibició de símbols preconstitucionals espanyols a Andorra n’és una mostra. Però el debat que ens hauria de generar va molt més enllà d’una bandera o d’un símbol concret. Ens obliga a preguntar-nos què passa quan una societat deixa de reaccionar davant d’allò que hauria de preocupar-la.
El problema comença quan discursos d’odi, d’exclusió o d’autoritarisme passen a ser considerats simplement una opinió més. Quan es normalitzen determinades expressions perquè «només són paraules». Quan pensem que no ens afecta perquè encara no ha arribat prou lluny.
La història ens hauria d’haver ensenyat que els retrocessos democràtics no acostumen a produir-se d’un dia per l’altre. La intolerància no apareix sempre amb la mateixa cara ni amb les mateixes paraules. Sovint avança a través de la normalització, de la banalització i del silenci.
Per això la memòria és tan important. Recordar no significa viure ancorats en el passat. Significa aprendre del passat. Significa entendre que els drets, les llibertats, la igualtat i la democràcia no són conquestes irreversibles. Són principis que cada generació té la responsabilitat de defensar.
I aquesta responsabilitat és de tothom. No només dels partits polítics o de les institucions. És una responsabilitat de tota la societat democràtica.
Combatre l’extrema dreta no significa negar el pluralisme ni voler silenciar qui pensa diferent. Al contrari. Significa defensar una democràcia en què tothom pugui expressar les seves idees, però en què no acceptem com a normals discursos que qüestionen la dignitat, la igualtat o els drets dels altres.
També significa que els partits democràtics hem de ser especialment responsables amb els discursos que utilitzem. No podem contribuir a normalitzar determinades idees només perquè electoralment siguin rendibles. No podem incorporar al debat polític arguments o marcs que, a poc a poc, desplacin els límits del que considerem acceptable.
Perquè cada vegada que normalitzem un discurs d’exclusió, algú guanya espai. I cada vegada que callem davant d’un discurs autoritari perquè pensem que no ens afecta, contribuïm, encara que sigui involuntàriament, a fer-lo una mica més acceptable.
Andorra és un país petit, però això no ens fa immunes als grans reptes democràtics del nostre temps. També aquí hem de decidir quin tipus de societat volem construir i quins límits no estem disposats a traspassar.
La democràcia no es defensa només als parlaments. També es defensa a les converses, als mitjans, a les xarxes socials, als carrers i, sobretot, en la manera com reaccionem davant d’allò que intenta convertir la intolerància en normalitat.
Per responsabilitat. I per memòria. Perquè sabem on poden portar determinats discursos quan deixem que avancin sense oposició.
No podem permetre que la indiferència sigui el camí més fàcil. No podem assumir que això no passarà aquí. I no podem esperar a reaccionar quan sigui massa tard.
Davant l’extrema dreta, davant l’autoritarisme i davant qualsevol intent de fer retrocedir els nostres drets i llibertats, només hi ha una resposta possible: Ni un pas enrere.
