Ni una bona tarda més

Fa anys, per allò de no haver de confessar que provenia d’un poble sense cap mena de gràcia, al cinturó industrial de Barcelona, acostumava a dir que era a l’àrea metropolitana de la Ciutat Comtal, confiant que això em conferís cert prestigi addicional. Un altre dels complexos –que ara em passo per allà on no toca mai el sol– de la meva joventut era saber-me un pobre xarnego que sempre que obria la boca deixava caure algun barbarisme, de talla equiparable a ballar el swishswish damunt la tomba de Pompeu Fabra.

A propòsit d’això últim, darrerament escoltava una tertúlia en la qual un dels participants es referia a l’ús incorrecte de castellanismes en la llengua de Llull, Martorell i Tortell Poltrona. No és la primera vegada que sento aquesta idea, i diria (penso que a la conversa informal quotidiana és gairebé inevitable) que podria estar d’acord que en registres formals caldria fer un esforç per evitar que això passi. Seguint la seva línia argumental, l’home afirmava que utilitzar l’expressió “bona tarda” és incorrecte perquè el mot “tarda” no existeix en català. Diosss: si no existeix, quan sec a jugar amb els fills, a l’hora de la xocolata calenta, després de dinar però abans de sopar, quan resulta que ho estic fent? Tot el que crec que he viscut, al llarg del que jo pensava que eren les “tardes” de la meva vida, no ha succeït mai? El causant del meu desfici, ignorant la meva desesperació, va continuar desgranant les seves tesis. En català estàndard, deia ell, s’ha de fer servir “havent dinat”. Vaja, la cosa anava a pitjor... A quina hora dina, el nostre amic? Les cinc o sis de la “tarda” és “havent dinat”? Per fer bones les seves paraules, calen cinc hores de sobretaula? El drama té el seu origen, segons Alcover, en l’adopció del mot d’origen castellà el segle XVI (fa quatre dies) tot i que Corominas defensava que prové del rossellonès. Llegint més sobre el tema, vaig trobar algú que urgia a “descastellanitzar” el català, mais non a “desrrossellonitzar-lo” o a “desanglesitzar-lo”. El terme em va fer venir al cap les dissortades declaracions de José Ignacio Wert, (per sort) exministre d’Educació a Espanya, que apostava per “espanyolitzar” els alumnes catalans.

Capficat perquè estava a punt de perdre les meves adorades “tardes”, sobretot les de diumenge, vaig sentir el nostre expert deixar caure una altra perla que em va rescatar de l’espiral d’autodestrucció en què em trobava immers. Tot aquest sidral és resultat, al·legava ell, del bilingüisme, que és un fenomen que no és (textualment) “natural ni bo”. Davant uns arguments tan contundents i ben fonamentats, blindats contra qualsevol crítica possible, només em surten tres paraules. Pues buenu, val.