Ja fa massa temps que la ciutadania d’aquest país assistim a l’espectacle desolador i preocupant de responsables polítics que han actuat o actuen als marges de la llei o directament fora (malversació de diners públics, tràfic d’influències, interessos personals...) i la interpretació que s’hi dona, en què es barregen les incompatibilitats (o no), el menyspreu a l’ordenament jurídic, el compliment de la llei i l’ètica.

Crec que s’han de poder posar les coses a lloc i tenir clar de què estem parlant exactament. Quan parlem d’ètica, estem parlant de l’acció moral, dels sentiments, dels deures i de les conductes morals. Quan parlem de política, parlem del procés de presa de decisions i d’accions, coherents, en comunitat, a fi de resoldre un problema col·lectiu que necessita una acció concertada, i també dels mètodes per conservar i/o guanyar el suport necessari per realitzar una acció en grup.

La relació entre ètica i política és estreta perquè totes dos es relacionen amb l’acció humana, i no hi ha cap acció humana que pugui prescindir de criteris ètics. L’ètica però no ha de donar mesures polítiques, no és la seva funció, però sí que pot orientar i percebre el que és més filantròpic en la política, que ha de proposar accions per millorar la vida de les persones i el seu benestar.

L’ètica enriqueix la política perquè l’alimenta d’utopia i de sentit crític, i també li dona molta més legitimitat que si no hi fos.

Fernando Savater, en un lúcid article (Por una izquierda antipopular), deixava ben clar que és un error creure que la política ha de sotmetre’s a l’economia o a la moral. Pel que fa a la primera, perquè l’objectiu de la política és defensar fins amb l’objectiu social de produir no més dividends sinó més benestar i humanitat (educació, sanitat, pensions, etc.). I pel que fa a la segona, Savater insistia en una evidència que moltes vegades s’oblida: “La política només pot millorar-se amb mesures polítiques i no amb jaculatòries morals”, i citava Spinoza: “Un Estat la salvació del qual depèn de la bona fe d’algú, i els negocis del qual només estan ben administrats si aquells que els dirigeixen volen fer-ho amb honradesa, no serà pas estable. Contràriament, perquè pugui mantenir-se els seus assumptes públics han d’estar organitzats de tal manera que aquells que els administren, tant si es guien per la raó com per la passió, no puguin sentir-se induïts a ser deslleials o a actuar de mala fe. Així, doncs, per a la seguretat de l’Estat no importa què és allò que impulsa els homes a administrar bé les coses, si aquestes estan ben administrades. En efecte, la llibertat d’esperit o fortalesa és una virtut privada, mentre que la virtut de l’Estat és la seguretat.”

La filòsofa Victòria Camps es plantejava si com en la medicina, davant els problemes ètics que presenta sobre la vida, s’envolta de filòsofs i antropòlegs com a assessors, es fes el mateix en l’àmbit econòmic i polític, es reduiria la cobdícia i la injustícia. Dit d’una altra manera, què exigeix l’ètica més enllà del benefici econòmic i del compliment de la legislació?

El que cal és el control polític i jurídic dels polítics, amb el compliment escrupolós de la llei i amb un règim d’incompatibilitats per garantir que la seva actuació sigui imparcial i objectiva i que no es vegi influenciada i condicionada per altres activitats i interessos que no siguin l’interès general. I després, que cadascú s’ocupi de la seva moral, pel seu propi bé.