Nicanor Parra

Quan em demanen quins són els meus autors literaris preferits, la resposta pot variar segons els dies, la identitat de qui em fa la pregunta tòpica i el meu estat d’humor momentani. Entre els dos primers noms que solc donar, hi ha Pasolini, Zweig, Joyce, Hesse, Ginsberg, H. Miller o l’autor de Les Floretes de Sant Francesc. Si crec que hi ha d’haver quota catalana, hi poso el Porcel novel·lista i, a vegades, el Verdaguer místic de Sum vermis. Però en la resposta sempre hi ha un tercer nom fix i invariable, que no falla mai, perquè és el poeta que vull ser jo quan sigui gran: el del poeta xilè Nicanor Parra.
En la seva llarga vida Parra va crear una obra poètica extraordinària, de perfil propi, que beu en la poesia popular, en les avantguardes i en el realisme social, sense, però, formar-ne part, i que va des del que ell anomenava “antipoemas” fins a la meravella dels “artefactos” o poemes d’un sol vers, que fluctuen entre l’epigrama i la sentència profètica: “La muerte es un hábito colectivo”, “La realidad tiende a desaparecer”, “El automóvil es una silla de ruedas”, “Este carabinero de tránsito no tiene la menor idea de poesia”, “Los mortales se creen inmortales” o “La mitad del espíritu es materia”, un “artefacto” que –excusi el lector l’autoreferència– vaig voler homenatjar amb un de meu, antipoètic i escatològic: “La meitat de l’origen és orí”.
Per iniciar-se en Parra, si el lector no el coneix, es pot començar per llibres com Poemas y antipoemas, La cueca larga o Artefactos, o per l’antologia Obra gruesa, descarregable a Internet, en la qual es poden trobar poemes com el llarg i corrosiu Sigmund Freud: “El Occidente es una gran pirámide / Que termina y empieza en un psiquiatra. / La pirámide está por derrumbarse”.
O l’inquietant i aparentment irreverent La cruz, en què el poeta s’hi deixa la pell: “Tarde o temprano llegaré sollozando / a los brazos abiertos de la cruz. / Más temprano que tarde caeré / de rodillas a los pies de la cruz. / Por ahora la cruz es un avión, / una mujer con las piernas abiertas”.
O el Manifiesto, que és tota una declaració de principis: “Los poetas bajaron del Olimpo. / No creemos en ninfas ni tritones. / La poesía tiene que ser esto: / Una muchacha rodeada de espigas / O no ser absolutamente nada”.
O, finalment, Me retracto de todo lo dicho, la composició que tanca un dels seus llibres i també l’esmentada antologia, en la qual demana al lector que cremi l’exemplar i li implora: “Puede que yo no sea más que eso, / pero oye mi última palabra: / Me retracto de todo lo dicho. / Con la mayor amargura del mundo, / me retracto de todo lo que he dicho”.