Nicolau Bartomeu, un creador singular (i II)

Miquel Pui, Paco Moles i els seus nebots, Joan i Jaume, són altres dels ferrers que he conegut a Sant Julià.

De manera que ja tenim col·locat el nou Bartomeu d’aprenent i també d’estudiant a la sucursal de l’Escola d’Arts i Oficis, la Llotja, que hi havia a la vora mateix de la rectoria. Així que no cal que ens preguntem d’on li ve a Nicolau el peculiar sentit artístic, si se’n pot dir modernista o neomodernista, adaptat al seu exclusiu món andorrà. Fixeu-vos que en el seu realisme el tema sempre, sempre és andorrà, menys, és clar, quan labora objectes purament decoratius.

Voldria esmentar també altres ferrers de la parròquia laurediana: Miquel Pui, que tenia l’obrador tocant al riu darrere on avui hi ha el Bon Àrea, hàbil amb l’enclusa i amb el mall i que també era acordionista. És qui es cuidà de fer tota la serralleria i forjats de la reforma del Comú lauredià als anys 70 del segle passat.

Hi havia també Paco Moles, que s’ocupava de fer anar el vell molí fariner, de ferrar el bestiar de peu rodó i també d’ensenyar l’ofici de ferreria universal als seus nebots, Joan i Jaume. Quan hagué de plegar de moliner, en Paco obrí junt amb el seu nebot Joan una serralleria industrial al llogaret d’Aixovall. En Jan prosperà, s’expandí i durant anys fabricà artesanalment i fins i tot exportà petits objectes de ferro com ara tiradors de porta, frontisses i tanques. Si no m’equivoco, fou el predecessor del sistema de portes metàl·liques amb comandament a distància. Actualment, i que jo sàpiga, no ens queda a la parròquia cap ferrer.

He deixat de citar tota una munió d’operaris i obrers del ferro que treballaven a les ferreries de Miquel Pui i de Paco Moles. Als uns els vaig tractar, i  a d’altres també els vaig admirar per les belleses fèrries que sortien de les seves destres mans. D’entre ells tinc especial estima pel noi de cal Mota d’Aixirivall, que no sols forjava, també tornejava el ferro i esculpia o feia un relleu en massís i en planxa, a la manera de Nicolau. Prometia, i molt, però suposo que per millorar l’estatus econòmic es presentà per fer de bomber i ara ja deu haver-se jubilat. Fa molt de temps que no ens veiem, però estic segur que encara deu parir algun frondós artilugi.

M’allargaré una mica en el que escric. Em trobo en la necessitat d’explicar-me en el que pot semblar una boutade: qualificar un ferrer d’orfebre és la confirmació d’una realitat en aparença força increïble. M’explico: fa molts anys un servidor va treballar de joier. El patró em tenia confiança i tant per al disseny de joies exclusives com per fer els recados de col·laboració amb altres tallers afins o d’altres especialitats: polidors, clavadors de pedres precioses, gravadors, talladors de diamant i d’ivori, microfonedors d’or i platí, ja en la categoria especial dels repujadors... Heu vist mai els relicaris, calzes, creus i altres objectes del culte religiós, tots amb primorosos i exquisits relleus, fets en argent i de vegades en or, que se solen guardar en les sagristies? Doncs no són relleus massissos; són repujats.

Per repujar una làmina d’or, de plata o d’aram es comença per fer un disseny. Basat en aquest es modela amb argila o patelina, un motlle de guix d’escaiola que serà el model per al procés a seguir. Un negatiu del disseny es calca al costat advers de la planxa de metall. La planxa es col·loca damunt d’un pa de plom i amb uns ferros per embotir es piquen els indrets que han de sobresortir per l’altra cara. Una vegada fet això es gira del dret i amb uns altres punxons més o menys aguats o roms i cisells es completa el modelatge i es passa al polit amb abrasius graduats. Si això, en metall mal·leable com és l’argent i en format reduït ja és molt dificultós, no parlem del ferro. Però per al nostre Nicolau, sobretot això de repujar el ferro a la seva manera era el que el feia, penso jo, tan refotudament introspectiu.

M’oblidava un detall, no sigui que em descuidi el ferrer de la família. El meu fill Roger té el títol de maître ferronier atorgat per l’escola d’arts i oficis de Perpinyà. Ell forja el ferro quan li convé per a les seves escultures.