Hi ha un parell de persones, com a mínim, que es diuen així en la vida real i són respectables professionals, probablement molt estimades. Això no va per elles. Això va del personatge creat per la humorista Judit Martín i que fa plorar de riure quan surt al seu pòdcast El nou paradigma. Al Festival Internacional de Pallasses d’Andorra la Vella vam tenir l’oportunitat de sentir en directe Anna Maria Turra. Ella és la típica persona que, en acabar un acte (una presentació una conferència...) dispara: “Jo no tinc cap pregunta; tinc una reflexió.” I deixa anar un discurs soporífer sobre allò que troba molt important, allò que ella pensa i opina, un discurs que per a ella deu ser autèntica teràpia perquè ningú l’escolta mai en altres àmbits. En realitat, és un discurs ple d’obvietats dites amb molta transcendència i solemnitat; molta seriositat per dissimular molta buidor.   
Des d’aquell dia de maig em diverteix detectar senyores i senyors Turra pel món. Són un veritable pal, una baixada de tensió considerable, un avorriment sideral i signifiquen una gran pèrdua de temps. Per això, ens aquests gongs d’estiu, no n’hi cabrà ni un, només hi passaran aquells que existeixin i es manifestin des d’un esperit lúdic, intel·ligent sí, rigorós també, però que mirin el món des de la desmitificació, que tinguin l’humor com a escut protector per a la supervivència i la comprensió de la realitat. Perquè l’humor és una manera de sobreviure amb dignitat, perfectament compatible amb l’escepticisme, la indignació, la crítica i l’inconformisme. 

En el món de la cultura és fàcil trobar Anna Maries Turres. Per sort, la darrera setmana de juny no va ser el cas. Laura Casanovas va presentar a la Seu Les estrelles de Lilith, novel·la guanyadora del premi Carlemany per al Foment de la Lectura. L’energètica Casanovas va fer una reivindicació de l’humor –i de l’amor– com a úniques eines per sobreviure als embats de la vida i va posar en pràctica el seu swing mental i comunicatiu davant d’un Consell Comarcal ple fins al sostre, de gent i de bona energia. 

En l’àmbit de l’educació també és fàcil trobar-hi la dosi de Turres. Per sort, dos dies més tard, en una aula d’estiu de la Universitat d’Andorra no n’hi va haver cap. Hi va ser Genís Roca, expert en transformació digital, arqueòleg de formació que va intentar dotar el públic assistent d’una perspectiva per planificar a llarg termini en lloc de doblegar-nos a l’alarmisme, el victimisme i la por per l’extrema velocitat de les novetats tecnològiques. Una sessió plena d’humor, de desmitificació, de moltes preguntes, de pensament crític i ni una sola gota de solemnitat. 

I després va arribar Indiana, l’heroi que diu adeu sense perdre mai el bon humor. Ell, sense dubte, enviaria Anna Maria Turra al fons del temple maleït, la tancaria dins de l’arca perduda amb pany i forrellat i envoltaria la sala de taràntules i serps.