Ningú no coneix ningú. O potser exagero. Per regla general, però, gairebé ningú coneix allò que és medul·lar de la gent amb qui es relaciona en el seu dia a dia. No sabem gran cosa de totes les coses bones que hi ha a les seves vides: els afanys que els mouen, els amors ferms, els moments d’enlluernament vital, els afectes profunds, els instants màxims de plenitud, les passions desfermades.

Pitjor encara, diria, ignorem el cúmul de ferides físiques, mentals i psicològiques que carretegen. No sabem, en el fons, qui són. No toca? No s’ha donat el cas? Són companys de feina, coneguts amb qui enraonem breument al gimnàs, amics d’un amic amb qui algun cop hem fet un cafè o una cervesa, la persona que ens atén a la botiga o al bar, saludats. Llurs ferides poden estar cicatritzades de fa temps. O no. Potser les tenen badades i no ho sabem. Algunes s’estan fent més fondes el mateix segon en què ens cobren, en què obren la porta del bar, en què entren a la sala de professors on coincidim..., però nosaltres no en sabem res. Amics llunyans, companys, coneguts que ho estan passant malament de debò: la filla ha patit una trombosi cerebral; els han diagnosticat un càncer; se’ls ha mort fa poc el nebot d’una malaltia inesperada; tenen la mare a l’hospital de fa una colla d’anys en una minva física i mental lenta, esbraonadora i gairebé terminal; el fill ha tingut una topada amb moto que hauria pogut ser fatal; han perdut la parella de moltíssims anys al cap d’una malaltia llarga i xucladora; fa poc han enterrat un fill, inesperadament, el segon en poc menys de dos anys...

Cap d’aquests exemples és inventat. Cap no és una exageració. És el revés dur d’allò que anomenem vida, dia a dia o el que sigui. Tots hi passem alguna vegada. No tenim constància del patiment fondo d’aquests companys, amics llunyans i coneguts. No hi tenim prou relació, el temps que hi coincidim o les circumstàncies en què ho fem no donen peu a confidències i, per tant, no estem al cas de què els passa, del dol que fan. Són zombis emocionals que segueixen funcionant perquè no tenen cap més remei: passen el dia, miren d’empènyer la setmana. Impossible saber-ne res si no és per via interposada: sentim uns companys que parlen de circumstàncies que ignoràvem; algú ens fa una confidència; llegim entre les línies del dolor sense tenir gaire idea dels detalls.

Penso molt aquests darrers dies en alguns d’aquests companys, amics llunyans i saludats. Penso en quants cops ells fan mans i mànigues per tirar endavant, per complir a la feina tot i no tenir-ne cap gana i nosaltres –ignorants del seu dolor– els hem tractat amb indiferència, duresa o orqueria. No predicaré ara un bonisme general, superficial o hipòcrita en el qual no crec o que no practico. Em demano simplement –vist que solem no saber de la missa la meitat– si som tan correctes amb tothom com podríem.