Això no va de si eren pocs o molts, de si cridaven més o menys, no va de llistes, de paraules i d’incomoditats. I  si al Govern se li passés pel cap pensar-ho seria una excusa de mal pagador per no intentar fer un últim esforç perquè no passi el que es denuncia. I què és? Doncs que d’aquí a un, tres, cinc o els anys que sigui els fills de qui viu i treballa a Andorra que al seu torn, en molts casos, és fill d’algú altre que porta tota la vida aquí haurà de marxar irremeiablement del seu país perquè serà inassumible quedar-se tant des del punt de vista del preu com de la mança d’oferta de pisos. És ara el moment d’aturar-se i pensar en els altres, i no en els interessos particulars de petit, mitjà o gran tenidor d’immobles. Perquè quan parlem de propietaris i sobretot de grans propietaris no sols els hem d’anar a buscar a no sé on, com si no sabéssim qui són. Els tenim a prop, alguns a la seu de la sobirania del poble per excel·lència, el Consell General. Aquesta no és una idea original de la menda que escriu, ho han dit altres abans, altres que en saben i no tenen por.
Fa uns dies explicava en una conversa de quiosc de premsa, acompanyada de la meva mare, que es coïa aquí des del meu punt de vista, és clar. No només sobre habitatge, també sobre Seguretat Social, immigració... I la quiosquera es posava les mans al cap perquè el que sentia sortia dels esquemes que tenia sobre una Andorra idealitzada. Ves per on, pensava jo; la meva mare, és que la gent no té ni idea. I així, mentre tornàvem cap a casa dels pares, carrer Concepció Arenal avall, em van venir  els meus particulars sentiments trobats: d’una banda, el de la gratitud per l’acollida i la feina, i el del malestar per la incertesa i la deriva de la situació social.  Ara, és clar, ningú va dir que tot serien flors i violes.