No al negacionisme

Avui no he tingut ocasió de llegir la premsa del nostre país, però m’he anat assabentant de les notícies a la feina, pel boca-orella. Ja en la tranquil·litat del meu sofà, he anat a consultar la versió digital d’una de les notícies que s’han comentat per conèixer-ne tots els ets i uts. Es tracta de la manifestació o concentració dels anomenats negacionistes, que pot tenir lloc, si les autoritats ho permeten, el 14 de març.
Abans d’anar més enllà en la meva reflexió, deixeu-me dir que em sembla de molt mal gust, i fins i tot ofensiu, que s’hagi triat justament aquella data. No perquè se celebri el dia de la Constitució, sinó perquè és llavors quan es va entrar en aquest malson. Es tingui l’opinió que es tingui, aquella data d’ara fa un any va marcar l’inici d’un aprenentatge per a absolutament tothom, personal sanitari, polítics i ciutadania en general. A tothom va agafar per sorpresa aquest virus.
És per això que em sembla feridor, no només per aquells qui han patit en major o menor mesura els efectes del virus, sinó també per aquells que han hagut de prendre les millors decisions possibles en la urgència i sovint en el més absolut desconeixement. Trobo injust que els anomenats negacionistes fixin en aquella data l’inici de tots els mals, amb permís del propi virus, com la mala gestió, les males decisions, l’exageració de les mesures restrictives i l’aparició de les vacunes i que la triïn per celebrar la seva concentració.
Fet aquest aclariment, quant a la coincidència de l’acte amb la trista efemèride, em voldria demanar ara què és exactament el que nega aquest tipus de pensament. Nega les restriccions sanitàries, mascareta, distància social i rentat de mans? Nega la gestió en general de la pandèmia? Nega l’administració de les vacunes o dels tractaments? Nega l’existència mateixa del virus? En nega la seva gravetat? Nega l’existència de la pandèmia? Nega el dolor de les persones que han patit alguna pèrdua a causa del virus? Nega el patiment del personal sanitari que dia rere dia s’ocupa de tots nosaltres, també dels propis negacionistes que afirmen que les autoritats han estat enganyant i exagerant la gravetat de la pandèmia? O ho neguen tot?
Qualsevol opinió mereix el meu respecte. Però quan sento o llegeixo certs comentaris en què s’assegura que l’amor, la germanor, l’apropament entre éssers estimats malgrat la pandèmia o la posada en dubte de les mesures de protecció, són necessaris i inviolables com a éssers humans que som, em venen ganes de convidar aquells qui els profereixen a passar una temporadeta a l’UCI del nostre hospital per veure com d’agradable i amena deu ser la situació de treballadors i malalts allà dins. Em venen ganes de posar-los en contacte amb els familiars de persones que el coronavirus es va endur perquè els expliquin com de bé se senten en saber que el seu familiar no hagués marxat encara si no hi hagués el virus. Em venen ganes de dir-los que si algun dia pateixen una situació dolorosa per culpa de la Covid, cosa que no desitjo, es tracta només d’un dany col·lateral que han d’estar disposats a assumir i acceptar amb resignació. Em venen ganes de no deixar-los circular lliurement quan un dia la vacunació  massiva limiti la circulació del virus.
Em venen ganes de dir-los gràcies. Gràcies per l’empatia, la solidaritat i la resiliència que demostren en aquesta situació que és nova per a tothom. Si algun dia a un negacionista li toca viure una situació de guerra o una altra calamitat semblant, tindrà el valor de negar tots els aspectes negatius que allò comporta en nom del peace and love de què alguns fan gala avui en aquesta crisi?
Em desperta un sentiment de llàstima, de tristor i d’estupefacció quan algú pot arribar a negar aspectes que se suposa que ens han d’ajudar a no contaminar-nos més, a curar-nos i a tornar a una vida que s’assembli a aquella que teníem abans. En el fons, crec que darrere d’aquest pensament negacionista hi ha justament la por. La por a abandonar aquella vida de tot just fa un any. La por a un sacrifici que costa molt d’assumir a uns ciutadans que ho tenim tot. La por a una nova visió de les coses i la por de veure com trontollen els nostres esquemes de vida i d’existència més consolidats.
Que consti que no ho critico. Tenir por és legítim i natural. Però crec que es tracta ara de recuperar l’esperit de la primavera passada, el que ens va fer treure el millor de nosaltres com a membres d’una mateixa espècie que lluita. Em nego a acceptar que un simple no a tot sigui el que ens ajudarà ara.