No automatitzem els besets

Digueu-me romàntica, però trobo que amb això de l’automatització estem deshumanitzant-ho tot. Fins i tot el bes, el petó (a mi m’agrada més dir beset). A la cultura llatina fer un petó és un fet social (d’altres són més fredes, o nosaltres les considerem així). Apropar-se i tocar els llavis a un altre rostre es pot fer de moltes maneres. El petó que no es fa, aquell que s’acosten la cara i els llavis i ja està. Aquell que et marca la cara perquè t’apreta sense esperar-t’ho, i més venint d’algú que acabes de conèixer. Aquell bes brut, que no té forma, que és un simple frec. I aquell fals. Sí, aquell bes solitari, obligat i arrogant. A més d’una manera de saludar, el petó és una mostra d’estima. Aquell bes inesperat del fill que et ve per darrere i t’abraça (aquest és dels millors i per sort encara existeix). Però també el d’aquell amic, molt amic. Hi ha el bes de comiat, fem petons a les persones que marxen. I el darrer bes al rostre de qui acaba de morir (aquest va molt carregat de sentiment). I per suposat el bes de la parella. Aquest té dosis d’estima, barrejades de passió i de feeling (no sempre, és clar). També hi ha el bes del WhatsApp en les seves diferents versions. (La meva germana va dir un dia al grup de la família que mai ens havíem besat tant com ara amb les emoticones). El petó està automatitzant-se i perd molt del contingut. Es reparteixen petons a l’engròs. Se n’ha rebaixat el valor i han perdut qualitat. Ens estem robotitzant i deixem que els petons, amb tot el seu significat, quedin als versos d’Estellés, a les obres d’artistes com Klimt o a l’escenari cinematogràfic. Per què no besem més? A qui no li agrada que li facin un beset?