El cas Redd. Ja saben, aquests tres milers de discos de finals del XIX i principis del XX que dilluns van marxar cap a la Biblioteca Nacional. Però no a la d’Andorra, no. A la d’Espanya. Diu la cònsol menor laurediana que el Comú, dipositari de la monumental col·lecció, ha mogut cel i terra perquè es quedés com més a la vora millor, i que aquest més a la vora ha sigut finalment Madrid. L’hem de creure, és clar. Però tot en aquest afer és lamentable. Un despropòsit. En primer lloc, que fins ahir, quan ja no era entre nosaltres, no ens vam assabentar de l’existència d’aquest llegat. Que aixequi el dit el lector que en tenia notícia. En farem prou amb els dits d’una mà, i sospito que en sobraran alguns. Aquest oblit –conscient o inconscient, el resultat és el mateix– cal posar-lo al sarró del Comú. Que cap institució nacional hi hagi sabut veure l’interès patrimonial dona una idea aproximada de l’escàs sentit de l’oportunitat que gasten, especialment després dels milers i milers d’euros que s’han enterrat en la catalogació i digitalització de la col·lecció de discos de Radio Andorra. És raonable pensar que el llegat Redd n’hauria sigut un digne complement i que tot plegat hauria pogut ser l’embrió d’un fons singularíssim. Doncs no. Però el més desolador de tot és que no es tracta d’un cas únic: pensin en Fernando Herrador, que gairebé suplica que algú es faci càrrec de la seva col·lecció de càmeres. Sense èxit, és clar. O en el fons etnològic de Sergi Mas. El missatge que tot plegat envia a futurs mecenes és depriment: no deixeu el vostre llegat a cap institució del país perquè en el millor del casos anirà a parar a la Biblioteca Nacional d’Espanya.
