Durant les primeres dècades d’aquest segle, Finlàndia va esdevenir la Meca dels reformadors educatius. Des de tots els racons del món, delegacions polítiques i pedagògiques viatjaven a Hèlsinki per descobrir el secret d’un país que encapçalava sistemàticament les proves PISA sense necessitat d’exàmens nacionals ni deures a casa. Però, com indica Pasi Sahlberg, l’èxit que el món atribuïa a la innovació no era real, sinó el fruit de l’Estat del benestar socialdemòcrata dissenyat entre les dècades de 1960 i 1980.
Aquest model històric es fonamentava en la premissa que la funció principal de l'escola pública era compensar les desigualtats d'origen. Amb una xarxa redistributiva forta, una formació docent molt exigent i recursos abundants per a l'atenció a la diversitat, el sistema garantia que el codi postal o la classe social de la família no determinés el futur de l'alumnat.
L’error va ser creure que l’èxit es devia a les reformes posteriors. A principis dels anys noranta, arran de la severa crisi econòmica provocada per la fi de la Unió Soviètica, Finlàndia va iniciar un gir gradual cap a les lògiques de la New Public Management. Es va accelerar la descentralització cap als municipis, es va abolir la inspecció escolar estatal i es va flexibilitzar el currículum. Durant uns anys, l'efecte retardat de les inversions passades va mantenir el miratge de l'excel·lència. Però la fragilitat del nou marc va quedar al descobert amb la crisi financera del 2008 i la caiguda de Nokia, el motor econòmic del país.
Les polítiques d'austeritat subsegüents van retallar de manera directa el pressupost per alumne, van tancar escoles rurals i van reduir el personal de suport a les aules. Sota conceptes bensonants, es va integrar l'alumnat amb necessitats especials a les aules ordinàries sense la dotació de recursos indispensables, fet  que va convertir un concepte progressista en una mesura d'estalvi fiscal.
A aquestes retallades s'hi va afegir la reforma curricular del 2016. La digitalització massiva i l’aprenentatge autodirigit van traslladar la responsabilitat del procés educatiu a l'estudiant. La idea de crear futurs treballadors flexibles i emprenedors va substituir la visió d’una educació formativa enfocada a la construcció de ciutadans crítics. Aquesta responsabilitat atorgada ha acabat penalitzant l'alumnat amb menys capital cultural familiar, mentre que aquells amb entorns afavorits han continuat progressant.
El resultat, certificat per les últimes proves PISA, no és només una caiguda vertical en comprensió lectora o matemàtiques, sinó l'eixamplament dramàtic de la bretxa social. Ara que veiem com cau econòmicament i socialment Finlàndia, potser és el moment de plantejar-nos si no seria millor retornar a l’educació la seva funció formativa i redistributiva, i deixar de banda els dogmes de la practicitat tecnològica i l'individualisme.