Si Finlàndia va ser la Meca de les primeres dècades d’aquest segle meravellós, ara qui encapçala les proves PISA a Europa és Estònia. La temptació de repetir el mateix error és molt gran. Acabarem buscant una fórmula tancada, un conjunt d'innovacions que es puguin exportar com un electrodomèstic màgic a l’altura de la Thermomix.
Però abans de beneir un nou miracle, val la pena preguntar-nos què hi ha realment darrere d'aquest èxit. La primera temptació és pensar que Estònia hi aboca més diners que ningú. No és cert. La despesa per alumne és un 30% inferior a la mitjana de l'OCDE. Tampoc hi ha cap secret tecnològic. A les classes de llengua i literatura es continua llegint i escrivint sobre paper, amb llapis a la mà, perquè la comprensió profunda d'un text necessita un temps lent que cap pantalla no dona. L'ordinador hi és, i amb força, però per programar i pensar en estructures lògiques, no per substituir el llibre. I quan un alumne es queda enrere, rep ajuda des del primer dia, sense que això signifiqui abaixar mai el nivell que s'exigeix a la resta.
La narrativa que circula per mitja Europa, que n'hi ha prou de flexibilitzar l'aula, alleugerir els continguts i confiar-ho tot a l'autonomia de l'alumne, no s'aguanta amb les dades estonianes. El que sí que explica l'èxit és molt menys vistós. Mestres amb un màster exigit per llei i amb autoritat real a l'aula. Una estabilitat legislativa envejable des dels anys noranta, sense currículums que es reescriuen cada legislatura. I, sobretot, recursos reals, no declaracions d'intencions, destinats des del primer moment a qui es queda enrere, perquè pugui recuperar el nivell abans que la distància es faci irreversible. Res d'això té relació amb cap innovació de moda. És, més aviat, la defensa aferrissada del contingut acadèmic i de la figura del professor, justament quan mig món decidia prescindir-ne. En aquesta vida tot té un preu.
Un informe oficial de benestar de PISA assegura que els adolescents estonians pateixen poca ansietat als exàmens i tenen una satisfacció vital per sobre de la mitjana. La dada contrasta amb un informe del ministeri d'Educació estonià, del 2008, que reconeixia fatiga, avorriment i un benestar psicològic baix a les aules. Un estudi internacional sobre infància constata, a més, que el gust pels estudis cau de manera especialment pronunciada entre segon i sisè de primària. Ser els millors d'Europa no surt tan barat com ens volen fer creure. No hem de confondre el miracle tecnoinovatiu finlandès amb una pau social que hem anat destruint, com tampoc hem d’entendre que a Estònia ha funcionat la recepta liberal. Hi ha disciplina, paciència política i un cost humà que cap classificació recull. Potser el problema no és seguir cap país en concret. Potser el problema és l'oracle que consultem.