Fa pocs dies, a Ràdio Valira, amb la meva parella radiofònica favorita, la Candela i el Ricky, vàrem xerrar com cada any per aquestes dates sope les nominacions als Oscar, amb el subtítol No em demanis que et nomini perquè et nominaré. No els estic copiant el títol doncs. De fet, va ser idea d’un servidor que, de pas, ha de reconèixer que l’ha adaptat del llipe No me pidas que te bese porque te besaré, del meu admirat Albert Espinosa. Cada any, durant la tertúlia dedicada a les nominacions, ens passa el mateix: pensem en les pel·lícules favorites en base al nostre gust i no caiem en un matís força important: no sempre guanyen les millors.

El meu amic Andrés escrivia, fa poc i en aquestes mateixes pàgines, que la gent oblida els premiats en un relatiu curt espai de temps. És més, a voltes ni sabien que hi havia un premi. En el cas que ens ocupa, els premis cinematogràfics, la memòria és una mica més llarga, ja sigui pel fet mediàtic, per l’interès global o per les fílies dels cinèfils friquis, com el senyor de la foto de dalt. Evidentment, i espero no defraudar ningú, els Oscar, Golden Globes, Canes, Venècia i el que vulgueu posar a continuació, es dediquen més a fomentar una tendència que no a reconèixer un mèrit. Hi ha cops que es posen la careta del políticament correcte i premien ètnies minoritàries o col·lectius marginats. Procuren dissimular i ens ofereixen algun  producte mínimament aprofitable, envoltat de molta pompa i circumstància, que fa que l’opinió de l’Andrés s’esvaeixi durant unes setmanes, recuperant tota veracitat al cap de poc temps, ja que els rètols de les distribuïdores ja no posen allò de “guanyadora de seixanta Oscar!” i la nostra memòria només es queda amb Titanic, Ben-Hur i El senyor dels anells per allò del palmarès històric.

L’ésser humà és competitiu per naturalesa, i els concursos ens posen com una moto. Si hi participa individualment pot ser la bogeria. És evident que professionals, productores i mass media ho saben i cada feper-març ens ofereixen en safata d’argent l’àpat dels Premis de les diferents Acadèmies. No els importa si els premis són criticats, discutits o cremats en foguera públic. Bé o malament però, Déu meu, que parlin, que diria aquell. I si això motiva una allau d’entrades venudes i de subscripcions a les plataformes, benvingut sigui. Que els afroamericans protesten? Que guanyi Moonlight. Les dones munten un bon sidral? Chloe Zhao, Greta Gerwich, Jean Campion… I els independents? Doncs Tres anuncios en las afueras. Què passa amb Corea del Sud? Una de Parásitos pel personal. Ah, i no us estranyi que, després de la polèmica de les últimes edicions, enguany es reconegui el poder de les plataformes.

Vull aclarir que prefereixo creure en l’honestedat dels que trien els premiats. És molt difícil manipular fredament l’opinió de vuit mil acadèmiques i acadèmics. Però si la vox populi és influenciable, els mempes de l’Acadèmia del Cinema dels EUA també són persones (vaja, diria jo que ho són) i es poden deixar portar per les tendències marcades prèviament. Netflix ha estat quatre anys marginada, mèrit atribuïble a Steven Spielberg i la seva anterior defensa de les sales tradicionals. Enguany, que el Sr. Spielberg ha associat Dreamworks amb Netflix per a la distribució de West Side Story, pot ser el moment en què les plataformes es reivindiquen, ajudades per les opcions d’oci que la pandèmia ens ha obligat a adoptar.

No us penseu que us estic dient que passeu dels Oscar i similars. No és la meva intenció. Jo mateix, i un any més, estaré despert per a veure la cerimònia. Només us demano que sigueu conscients del que esteu veient, que tingueu una miqueta en compte aquesta tribuna abans d’enfadar-vos amb els mempes de l’Acadèmia i que agafeu molta paciència amb els opinadors i opinadores televisius. Es pensen que són més intel·ligents fent mofa de gent que rep un premi que, influenciat o no, és un reconeixement que ells mai no tindran.