Amb motiu de la celebració, aquests dies, de la vintena edició del Festival Docs Barcelona, vull trencar una llança en favor d’aquest format.

El món està ple d’històries apassionants, ja siguin traumàtiques o engrescadores, però apassionants al cap i a la fi. I moltes vegades allò que es diu que la realitat supera la ficció pot arribar a ser ben cert. Això és el que ens mostren els milers de documentalistes d’arreu del món que es deixen la pell cada dia per endinsar-se en universos que moltes vegades desconeixem. Ja sigui perquè s’allunyen de la nostra realitat o entorn, o bé perquè no interessa als mitjans convencionals ni als canals de comunicació habituals que se sàpiga que allò existeix.

La màgia del format documental rau en la possibilitat de mostrar-nos múltiples cares d’un mateix fet o d’una mateixa persona. De fer-nos veure que hi ha històries desconegudes i apassionants a parts iguals. I festivals com l’esmentat s’encarreguen d’acostar al gran públic aquests relats, que, d’una altra manera, difícilment podríem conèixer. Ara bé, caldria que el consum d’aquestes peces no hagués de limitar-se a certàmens especialitzats i que s’expandís al nostre dia a dia. Actualment (i molt menys a Andorra) resulta pràcticament impossible gaudir del visionat de documentals en sales comercials –exceptuant aquells que, per algun motiu, han estat en boca de tothom i es converteixen en fenòmens socials–. D’alguna manera s’hauria de treballar per virar aquesta precària situació i fomentar-ne el consum i el gust. Primer de forma individual, i posteriorment mitjançant mecanismes col·lectius per donar-los a conèixer.

Afortunadament, cada vegada són més les plataformes de VOD que contenen en els seus catàlegs un gran nombre de documentals d’arreu, però s’ha de treballar perquè aquest format deixi de ser residual i de consum esporàdic. Inclús hi ha directors que adapten el format a les noves formes de consum, per exemple realitzant documentals interactius per tal de fer més interessant i immersiva l’experiència de l’espectador a l’hora de relatar-li determinats fets. El documental està més viu que mai, però el gran públic cal que se n’assabenti i pugui gaudir-ne d’una forma diferent de la que s’imaginava fins ara.

Personalment, penso que visionar aquestes obres ens pot ajudar a conèixer-nos millor i a valorar allò que ens envolta. Fins i tot a fer-nos créixer com a persones i com a comunitat si el visionat es duu a terme amb la ment oberta i amb la voluntat de tenir una perspectiva global del nostre món.